Si en una conversa algú fa servir tres arguments contradictoris en defensa de les seves posicions, sol ser perquè no creu que cap dels tres sigui tot sol prou fort per legitimar-les. Quan un pare, posem per cas, nega una cosa al seu fill per tres raons diferents i que s'exclouen entre elles és que probablement no sap com justificar de veritat la seva negativa, i li fa por que si diu la seva veritable raó serà fràgil, poc convincent, exagerada o falsa. Si intentes construir un argument amb trossos triats de tres arguments diferents que van en direccions oposades, és que de fet no et refies del teu argument veritable.
Contra el procés sobiranista català es fan servir a la vegada tres arguments contradictoris. L'ús és simultani, però l'ordre d'aparició és successiu. El primer argument, l'automàtic, l'inicial, és dir que la independència de Catalunya és impossible. Que la Constitució espanyola es fonamenta en la indisoluble unidad de la nación española i que per tant no seria legal ni tan sols preguntar-ho. Els catalans no tenen dret a decidir sobre la secessió, i per tant és improcedent parlar-ne i irrellevant saber quants hi estan a favor o en contra: no és un problema de majories, sinó d'impossibilitat legal i conceptual. Per tant, no hi ha partida.
L'argument implica verbalitzar en veu alta que els habitants d'un territori no tenen cap dret a decidir sobre el seu futur, que no depèn de la seva voluntat sinó d'un axioma metafísic -la unitat d'Espanya- per damunt de votacions. Llavors és indiferent quants catalans ho volen. No cal preguntar-ho. No importa: és tan impossible la independència si la vol un sol català com si la volen tots. Perquè no ho poden decidir. Esclar, aquesta frase no és simpàtica a les orelles de les democràcies. I faria dubtar de l'arrelament de les conviccions i de les pràctiques democràtiques de l'estat espanyol, que ja ha trontollat davant dels ulls d'Europa parlant de Gibraltar o de la doctrina Parot.
Com que l'argument primer, portat a les últimes conseqüències, no és presentable en termes democràtics, en posen en circulació un segon, del tot contradictori amb el primer: hi ha una majoria silenciosa de catalans que no volen la independència. Però si havíem quedat que la independència no és possible ni es vota, que és irrellevant quants la volen, llavors per què parlar de sobte de majories (encara que siguin silencioses) i per què muntar manifestacions (i comptar manifestants)? O no es pot comptar o es pot i s'ha de comptar. També en aquest cas, l'argument no acaba de fer el salt fins a la conclusió lògica: si ens importa qui té la majoria, votem.
I encara un tercer argument sobre la taula. Si Catalunya s'independitza, s'ensorrarà a les tenebres exteriors. ¿No havíem quedat que la independència és impossible? Llavors, per què dedicar tantes energies a dir el que passaria si s'assolís? ¿No havíem quedat que hi ha una majoria de catalans que no la volen? Llavors per què començar la campanya de la por per convèncer el conjunt dels catalans que no els convé, quan figura que és el que ja pensa la majoria? Amb aquest argument, no es tracta tant de preveure el que passarà, sinó d'avisar que es farà tot el que es pugui perquè passi. Encara que això vagi contra els interessos espanyols. Si Escòcia s'independenditza, qui la farà tornar a entrar a Europa serà la Gran Bretanya. Perquè els convé. L'argument de la por no és una profecia, és una amenaça. Però una amenaça disfressada que tampoc no es gosa dir en veu alta.
Fer servir tres arguments contradictoris alhora no vol dir tenir-ne molts. Vol dir no tenir-ne cap de suficient. Ens diuen, tot seguit i a la vegada, que la independència és impossible, que no es podrà votar mai, però que si es votés guanyaria el no, però que si guanyés el sí Catalunya s'enfonsaria. Tanta acumulació d'arguments contradictoris fa pensar que no deu ser tan impossible, ni és tan clar què sortiria en la votació, ni és obvi el que passaria l'endemà.
El xoc de trens és inevitable? Només hi ha una via sense xoc: fer una consulta acordada, intentar guanyar-la els uns i els altres amb tota la força dels arguments de veritat i acceptar els uns i els altres el resultat que en surti. Pacífic i democràtic. I serà l'hora dels arguments. De veritat i sencers. A banda i banda.
