Publicitat
Publicitat

Inseguretats i crisi

A finals de l’any passat es presentava davant el Consell de Ministres una de les múltiples passes que pareix voler fer aquest Govern nostre amb la crisi com a excusa i la llibertat com a fals argument. Es tracta de l’avantprojecte de llei per a la protecció de la seguretat, que no pocs han definit com un dels símptomes més preocupants de la degradació democràtica actual; degradació que s’ha palesat en els baròmetres del CIS i, a nivell balear, en l’informe que recentment ha presentat el Cercle d’Economia.

Com no podia ser d’una altra manera, el ministre de l’Interior ha defensat fermament la seva criatura, argumentant fins i tot que “garanteix més i millor el dret de manifestació” i ha criticat els que la veuen com una norma únicament impulsada per limitar les protestes ciutadanes (aquelles que tant molesten a Ana Botella), afirmant que fan una “lectura errònia” de la llei. En aquest sentit, també el Consell General del Poder Jucidial deu haver llegit malament l’avantprojecte, ja que va aprovar la setmana passada l’informe sobre la futura llei, que qualifica d’inconstitucional en gran part del seu articulat.

En aquesta línia, la Fundació Gadeso ha publicat recentment dos Quaderns amb els principals resultats d’una investigació sobre seguretat i victimització. A nivell quantitatiu, es pot resumir que un terç dels ciutadans de les illes reconeixen haver experimentat durant l’últim any, ells mateixos o en el seu entorn proper, un o més casos considerats com a delictius. Aquest índex se centra bàsicament en els àmbits dels vehicles (danys, robatori d’objectes...) i de l’habitatge (vandalisme, robatori...), però també en el de la seguretat personal (estrebades, furts...) i del comerç.

No obstant això, el més interessant de l’estudi és la part qualitativa, en què es fa referència a la percepció d’inseguretat, que tendeix a augmentar a causa de la crisi. Aquest increment no té necessàriament una correlació directa amb el nombre objectiu de fets delictius, perquè parteix d’una concepció més àmplia que inclou també factors no tangibles, com l’atur, el futur dels fills o les dificultats en l’economia domèstica. És a dir, que a les causes diguem-ne clàssiques de la inseguretat ciutadana (lleis inadequades, escassa presència policial...), encara ben presents, s’hi sumen amb cada cop més rellevància unes altres de caire més social, com la inestabilitat laboral, el fracàs escolar, les desigualtats o la pèrdua de valors, fortament influenciats per la crisi actual i per les polítiques que s’estan seguint per fer-hi front.

Aquí també s’han de destacar la manca de confiança en el sistema judicial, la perillosa identificació de les persones desocupades amb potencials delinqüents, la visió tergiversada dels immigrants com a generadors d’inseguretat o les denominades “situacions socials greus”, com els desnonaments hipotecaris o les retallades de serveis públics bàsics.

A més de les situacions que poden generar inseguretat, als enquestats també se’ls va demanar per les possibles solucions que s’haurien d’adoptar. Lògicament, les respostes tenen una correspondència directa amb les causes ja esmentades: els ciutadans exigeixen per damunt de tot la modificació d’algunes lleis i la millora de l’eficàcia policial. No obstant això, des del meu punt de vista les polítiques s’han d’orientar més a les reformes amb profunditat (que també creixen en importància entre la ciutadania). Hem de lluitar contra el discurs que lliga la limitació del nombre d’immigrants amb la reducció de la delinqüència o que aposta per adoptar mesures d’autoprotecció (alerta amb això!) i posar-nos a treballar en altres direccions, com la millora del sistema educatiu (base fonamental de la cohesió social i la igualtat d’oportunitats), la integració social o l’adopció de mesures efectives d’ocupació. Totes elles, orientades al progrés dels ciutadans i a superar la crisi socioeconòmica que ens afecta, són apostes a mitjan i a llarg termini, però són imprescindibles si de veres volem assolir índexs adients de seguretat, sense que ningú no pugui negar la necessitat d’unes lleis efectives i d’unes actuacions policials adequades.

Retornant al començament, els intents del govern Rajoy per assolir la seguretat ciutadana per la via de la repressió són, a més d’inútils, dubtosament democràtics. Posar una mordassa al que protesta defensant els seus drets, expulsar les manifestacions del centre de les ciutats, considerar tothom com un potencial delinqüent o atorgar competències policials als vigilants privats són mesures inacceptables en una societat moderna i democràtica. En el difícil equilibri entre llibertat i seguretat, no podem permetre que aquesta darrera guanyi la batalla.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 10/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF