No podem ignorar allò que sabem; i el coneixement determina les nostres decisions. Aquest principi explica la defectuosa relació dels homes amb la realitat: quan la coneixem en tota la seva extensió, estam atrapats en el compromís. Per això tan sovint, d'aquesta realitat, n'acceptam tan sols una part. O la negam absolutament. Per exemple: l'esclavitud es va poder desenvolupar en tota la seva tenebrosa amplitud perquè hom negava la naturalesa humana dels esclaus: era lícit, per tant, tractar-los com animals.
No voler saber és sempre part d'una estratègia perversa. Quan tens els objectius clars, també tens clar allò que has d'ignorar i quines veritats has de mantenir ocultes. Tota ignorància deliberada suposa un cost en llibertats i en qualitat democràtica.
Entenc els catalans que, sent partidaris de mantenir-se en l'estat espanyol, participen en allò que ignominiosament encara és una lluita pel dret a decidir. És el dret a saber què volen les persones, què vol ser un país. Amb quines raons pots privar algú de saber com pensen els seus conciutadans?
No hi ha barbàrie més maligna que la protecció i el foment de la ignorància per mitjà de lleis, emparant-se en majories absolutes o manu militari. Contamina el present però, sobretot, converteix el futur en un camp minat, perquè els pobles no cessaran mai de cercar el seu destí. La recerca es pot amortir, pot esdevenir subterrània en alguns trams, però finalment els pobles s'assemblaran molt al que volien ser.
La ignorància programada per qui té el poder de fer-ho -Bauzá vol ignorar les raons que ompliren el carrer d'esperança verda- acabarà esclatant-li prest o tard a les mans. La via al coneixement es pot alentir, hi ha moltes formes d'obstaculitzar-la, però no es pot estroncar.
