CORRENTIA

Europa sense veu

LA VEU dels que no tenen veu: heus ací una figura antany vigorosa en la lluita política. Amples capes de la població deleguen la defensa dels seus interessos, amb més o menys confiança, en el PP i en el PSOE, també en alguns partits nacionalistes en comunitats autònomes com Catalunya i País Basc. Lamentablement, però, queden multituds desdenyosament abandonades a la seva dissort: és a dir, formades pels que no tenen veu, aquells per als quals els partits grossos no han escrit ni una retxa als seus programes electorals.

Espanta pensar en la quantitat de persones que, en les democràcies més o menys estructurades, han quedat fora dels missatges dels partits polítics més grossos. Per més que s’hi esquinçassin la vista, aquestes persones no trobarien entre línies cap indici d’haver ocupat un instant l’atenció de l’establiment polític. Si hi afegim tota la humanitat que queda fora d’aquestes democràcies, parlar de globalització és un sarcasme. Els xarlatans de la globalització l’explicaven com una gran onada que recorreria el planeta i en vincularia totes les poblacions mitjançant l’activitat econòmica -el progrés global es donava per assentat, ja veus- i la promesa de la propagació accelerada de la democràcia. El sistema capitalista, però, du en els seus gens l’afonament de l’abisme que separa rics i pobres, poderosos i abandonats.

LA IMATGE electoral dels que no tenen veu s’ha afeblit per mor del mal ús que se n’ha fet. Aquestes imatges solen néixer just darrere dels límits de la política convencional, però aviat són absorbides per les grans formacions, que han arribat a airejar la promesa de donar veu als que no en tenen. Aquests dies, s’han disputat el noble objectiu algunes formacions d’esquerra, i no sé si el seu missatge haurà arribat als que no tenen veu o si s’haurà extraviat per un camí minat d’obstacles.

EUROPA és, en tot cas, la que necessita trobar la seva veu. Tal com la vivim ara, amb tots els diagnòstics alarmants, potser avui tenim la darrera oportunitat de reforçar-la i reorientar-la. Ara és un aiguamoll pestilent que difon tota casta de malalties del passat. Els xenòfobs i els racistes guanyen places, i les grans masses, debilitades per l’avarícia insadollable dels poderosos, estan cada dia més exposades a aquestes malalties.

EDICIÓ PAPER 14/09/2019

Consultar aquesta edició en PDF