Elogi del fracàs

La història de la tecnologia, com l’altra, habitualment ha estat escrita pels guanyadors, la qual cosa ha significat que, amb algunes excepcions notables, s’hagi ocupat essencialment dels èxits i no tant dels fracassos. Sortosament, avui comença a estar força estesa la idea que sense fracàs no hi pot haver èxit i que aprenem molt més dels fracassos que dels èxits, atès que, si reaccionem així com toca, les pífies ens acosten a la reflexió, a l’anàlisi i a la consegüent rectificació; en tant que l’èxit tendeix a portar-nos al cofoisme i a l’autocontemplació satisfeta del melic. Per anar bé, convé que els èxits no siguin sempre rodons, cal que tinguin una part de fracàs que indueixi a la reflexió i a la millora. Afortunadament, vivim en un món on rarament hi ha solucions perfectes, i justament aquesta manca de perfecció, més que un entrebanc, esdevé un avantatge. També deu ser per la capacitat instructiva del fracàs que les escoles de negocis, en els seus casos d’estudi, inclouen tant fracassos com èxits, perquè les lliçons que es poden extreure dels primers acostumen a ser tan o més il·lustratives que les dels segons.

De fet, Winston Churchill assegurava que l’èxit consisteix a anar de fracàs en fracàs sense perdre gens d’entusiasme. El fracàs és una part integral i normal de l’evolució de la tecnologia, fet i fet, ho és de qualsevol activitat humana, no debades tenim ben assumit allò que “equivocar-se és cosa d’humans”. Frederic el Gran ho expressava d’una forma molt més contundent quan assegurava que els humans estem fets per l’error: entra en la nostra ment de forma natural i descobrim algunes veritats només amb esforç. El 1784, Benjamin Franklin, en un informe que li havia encarregat el rei de França sobre l’hipnotisme com a mètode per a curar malalties, també incideix en la importància de l’error: “Potser la història dels errors de la humanitat, al capdavall, és més valuosa i interessant que la dels seus descobriments. La veritat és uniforme i estreta; existeix constantment, i no sembla requerir tant d’energia activa com d’una aptitud passiva de l’ànima per tal de trobar-se amb ella. Però l’error es diversifica sense parar; no té realitat, sinó que és la creació pura i simple de la ment que l’inventa. En aquest camp, l’ànima té espai suficient per expandir-se a si mateixa, per mostrar totes les seves facultats il·limitades, i totes les seves extravagàncies i absurditats boniques i interessants”. Una introducció que, sigui dit de passada, apunta clarament quina era l’opinió de Franklin sobre les propietats guaridores de l’hipnotisme. Els fracassos, com els errors i la ignorància, presenten aquesta característica de no tenir límits en la forma que es poden presentar i segurament sigui per això que ens resulti més fàcil triar com a exemples èxits que fracassos, ja que d’aquests n’hi ha moltíssims més. Alguna d’aquestes formes que adopta el fracàs pot arribar a ser tan cruel com que sigui un èxit camuflat fins que el seu promotor no ho pugui veure com a tal. Seria el tipus de fracàs d’alguns visionaris, d’aquells que s’avancen massa al seu temps.

Una altra forma cruel seria quan la resposta trobada serveix i és emprada per fins ben diferents dels que es podien derivar de la pregunta que l’ha generat, és a dir, quan es tracta d’allò que en podríem dir respostes encertades a preguntes equivocades. Fet i fet, estem envoltats d’aquestes respostes, ja que un gran nombre d’objectes quotidians responen precisament a aquesta descripció. I és que, justament una de les característiques del sistema de pregunta-resposta, o problema-solució, que mou el progrés i la innovació, és precisament el seu comportament erràtic: sovint, les respostes no tenen gaire a veure amb les preguntes que les han motivades, de la mateixa manera que no hi ha solucions que -afortunadament- no tinguin problemes o, el que és pitjor, que una vegada trobada la solució no quedi cap vestigi de quin era el problema a resoldre.

En definitiva, sense els fracassos no es poden arribar a entendre en la seva integritat els èxits, els quals, per afegitó, són sempre temporals ja que, tard o d’hora, inexorablement estan destinats a ser substituïts per alguna cosa millor i, per consegüent, acaben per convertir-se en fracassos. És a dir, que l’èxit no és mai definitiu i el fracàs no sempre és fatal. Sembla que Samuel Beckett sabia bé el que deia quan instigava a fracassar, a intentar-ho de nou, a fracassar de nou, a fracassar millor.

EDICIÓ PAPER 09/11/2019

Consultar aquesta edició en PDF