Rebostejant entre papers he trobat una fotografia en blanc (vell) i negre (agrisat). A l'anvers hi ha escrit "Sant Antoni, 1961". (1) Extret de Viquipèdia: "Sant Antoni Abat o Antoni Abbàs és considerat el patró dels animals de peu rodó i, per extensió, de tots els animals domèstics, així com dels traginers". (2) Descripció, a mode de flashback : Pep i Tomeu, de calçons amb bufes, agafen del cap dos mularros -"amb un cap de misser, ambdós animals", sentenciaria Miquel Catiu, pagès ecologista avant la lettre -, els quals tiren d'una carrossa engalanada amb mata i paumes de fasser; a dalt del carro, envoltat de gent disfressada, en Joan de can Menut, amb una barba blanca de pell d'ovella, és sant Antoni; en un segon pla, de darrere de l'enramada guaita un dimoniet magre i fosc amb una forca de batre.
Segona instantània (desapareguda en un incendi): més crescut, igual de magre i ja amb barba de pollastret -davant un fogueró- en companyia d'una al·lota llarga i fina i a la vagada dolça. Tendres, molt tendres, ens degué veure aquella marjalera que feia sonar la simbomba quan va deixar caure la fulla de col amb la qual lubrificava el tocar de la canya. Sense solució de continuïtat, amb la mateixa mà de la música i uns ulls grans i negres pintats per la llum del foc, em va cridar de manera temptadora i irresistible. El ganxo de "maria enganxa", amenaça de nins perquè no guaitéssim pel coll de la cisterna, existia!; però no era per llançar-te al pou, sinó per dur-te al caliu de la festa. M'agafà de la mà i, quan entre la seva cara i la meva cara únicament hi cabia el reflex del dansar de les flames, em digué melosa i amb veu arrossegada: "toca, toca, sabràs el que és carn… la primeta que tens al costat només és pinso". Mentrestant, capritxosament introduïa a dintre del seu vestit, per sota del sostenidor, els meus dits novells d'àvid explorador perquè palpessin un carnós pit de mugró erecte. No recordo el nom de la fina joveneta; ni vaig saber mai qui era la que feia sonar la simbomba, però els guardo gratitud eterna. Devien ésser aquestes les temptacions a les quals es resistia Antoni Abbàs?
Tercera instantània (segurament en els arxius de la policia franquista): el 17 gener de 1968, a Barcelona. Abans de començar la descripció, una recomanació a l'ús de l'època: si la policia et deté, un cop a comissaria és necessari tenir una coartada, encara que sigui poc creïble, per tal de mantenir-te ferm. Ah!, igual de magre, però amb barba ja més feta. A primera hora vaig enviar un telegrama al meu pare amb motiu de la seva onomàstica, per si les coses es complicaven. Serviria de coartada, encara que l'hora de l'enviament resultés delatadora.
Dos dies abans al capvespre, ja entrada la fosca, a l'aula de les golfes on hi havia els laboratoris de química de la Facultat de Ciències, planejàvem els detalls de l'acte. Em va tocar ser el responsable d'expedir el camí als assistents a l'assemblea, del Paranimf al Rectorat. Hauríem de salvar unes immenses portes de fusta, les quals, al cap i la fi, resultaren ésser unes corredisses que s'obriren amb suavitat balsàmica per a tranquil·litat meva.
Convocar una assemblea en el santuari del Paranimf era una decisió bastant voluntarista; dubtàvem de la capacitat de convocatòria que poguessin tenir. Anàrem a la facultat de Medicina a convèncer els nombrosos estudiants que estaven en assemblea permanent des de feia setmanes. El seu líder era un estudiant mallorquí amb una gran capacitat de convicció. Aconseguírem que l'assemblea votés favorablement a la proposta, malgrat els molts dubtes i les reticències del líder mallorquí que l'acte prengués un caire violent.
En un paranimf ple de gom a gom, i la brigada politicosocial fent fotos des de les altures, el caliu es va encendre amb facilitat i es va decidir prendre el Rectorat. Franquejada la porta corredissa, guiàrem la gent més enllà, fins a arribar al despatx del rector Albaladejo. El rector -estava reunit amb tots els degans (Sales de Ciències, Estapé d'Econòmiques…)-, en veure'ns, amb els braços oberts, ens indicà que passéssim. Però de seguida l'aire pontifical de "veniu a mi, fills meus" l'abandonà i ell i els degans s'encomanaren a la protecció dels bidells per a abandonar espaordits l'habitació, per una porta que hi ha camuflada en un racó.
A l'instant, el bust de Franco que presidia les dependències nobles de la Universitat va abandonar l'edifici per la finestra; immediatament després li van seguir l'àguila de Sant Joan i la bandera, les quals volaren cap a la plaça en companyia de les fletxes i el jou. Idò, tanmateix, per molt que prediquin i per molt convincent que sigui don Antoni Abbàs, hi ha temptacions en què és millor caure i fer-los cas, perquè no hi ha por que perjudiquin.
