El text de la llei era sòlid. La seva consistència jurídica es va fer palesa en totes quantes resolucions dictaren els més alts tribunals, que varen desestimar tot tipus de contenciosos que s’interposaren a la llei i al cobrament de l’impost. Era una norma eficient amb dos punts forts: el caràcter finalista i la gestió democràtica i participada. De totes les crítiques que es feren, l’única consistent era la de discriminatòria, en el sentit que deixava fora els visitants que no s’allotjaven en un habitatge regulat per la Llei de turisme.
Per primer cop hi havia un govern d’esquerres a la comunitat. Aquest govern no només tenia el dret, sinó també l’obligació, de llaurar a fons, en el sentit de canviar coses i implementar noves pràctiques. Un canvi polític d’aquella transcendència no es donava per no res, o per continuar igual. No s’ha de caure en la fal·làcia que l’esquerra hi és únicament per millorar els sistemes de protecció social, a més de defensar la sanitat i l’educació pública. És a dir, per taponar les esquerdes del sistema i oblidar-se de les condicions que han generat desigualtat i submissió.
Quan un govern nou, i d’esquerres, gosa intervenir en el procés econòmic, s’encenen totes les alarmes. Com si s’hagués consumat una heretgia i els déus es veuen obligats a intervenir: “L’economia no es toca, estúpid!”. Idò sí, l’economia també es toca. I es toca perquè el sistema per si sol tendeix a l’acumulació de capital, a la desigualtat i a la depredació dels recursos. La crisi actual del sistema financer ha deixat ben a les clares les conseqüències de l’ultraliberalisme i la desregulació. Encara més, com no s’ha d’intervenir en l’economia, a les Balears, quan la matèria primera de la principal activitat és pública i col·lectiva? No voler intervenir en el procés de producció és renunciar al poder del vot, i trair els votants.
Els sondejos d’opinió que es feren, abans i després de l’aprovació de l’impost, indicaven que més del 75% de la població local hi estava a favor. La Technische Universität Dresden indicava que “el turista alemany hi està majoritàriament a favor”. Un cop en funcionament, no hi va haver ni reclamacions, ni demandes dels hostes. L’associació de periodistes de turisme britànics li va concedir el premi The Globe. I, en una sessió oficial, la Comissió de Turisme del Bundestag hi va expressar el seu suport de manera majoritària. Les instàncies europees li donaren la benvinguda. El populista diari Bild va haver de suspendre una campanya en contra de l’impost, el dia següent d’engegar-la, per la desaprovació que mostraren els seus lectors.
Els experts independents coincidien que un hipotètic descens inicial de turistes en cap cas sobrepassaria l’1,5% del total d’arribades. La TU Dresden deia que “no necessàriament és dolent”. La potent associació de consumidors alemanys, amb la qual manteníem contactes, va dir que no volien interferir en les decisions d’un govern elegit democràticament; si bé estarien vigilants en com s’utilitzaven els recursos obtinguts i, en tot cas, ho denunciarien si es desviaven a finançar serveis o infraestructures cofinançats per la UE.
El context general era molt distint del de la crispació sectorial. Un ambient normalitzat trufat per una disputa de dimensió mediàtica desproporcionada. Amb tanta excitació, un cop desallotjats del govern, ningú va tenir l’assossec per fer una anàlisia profunda del que havia succeït. Ningú va voler parar esment on el vot havia oscil·lat en positiu i on havia caigut. Ningú es va interessar pels efectes socials del debat. La frustració per la derrota va ésser més gran que l’esperança per tornar a guanyar. Es varen crear tabús. Va arribar una segona legislatura d’un Pacte de Progrés i va arribar una nova derrota. Tampoc es va analitzar en profunditat.
El gran avantatge que ara té el bloc progressista és que pot comparar. En aquests articles he parlat de temps polític inadequat, de dèbil cohesió, de manca de voluntat de l’interlocutor per pactar i de deslleialtat. És possible que aquests dimonis encara existeixin: uns s’hauran d’esquivar i altres vèncer. Jo, que fa temps que tinc el cotxe de la política de partit aparcat en un carrer sense zona blava, em puc permetre el luxe de donar consell sense esperar res a compte. comparar. En aquests articles he parlat de temps polític inadequat, de dèbil cohesió, de manca de voluntat de l’interlocutor per pactar i de deslleialtat. És possible que aquests dimonis encara existeixin: uns s’hauran d’esquivar i altres vèncer. Jo, que fa temps que tinc el cotxe de la política de partit aparcat en un carrer sense zona blava, em puc permetre el luxe de donar consell sense esperar res a compte.
En una comunitat en què a l’esquerra sempre se li exigeix integritat ètica però se li nega autoritat moral per executar la política econòmica, el quid de la qüestió és reforçar l’autoritat política. I, en política, l’autoritat, real i moral, te la dóna el vot. En aquest sentit, aquests dimonis del gran debat s’amainaran si les propostes futures són de manera explícita i concreta en el programa que la gent ha de votar.
