L'ANUNCI que va fer el batle Mateu Isern, el vespre del lliurament dels premis Ciutat de Palma, de voler presentar la ciutat o part d'aquesta a la candidatura de Patrimoni de la Humanitat és molt lloable com a iniciativa, a la vegada que obre grans interrogants. Patrimoni de la Humanitat, el què? Com i quin és el projecte? Quina col·lecció de mesures s'han pres prèviament perquè la candidatura tingui sentit i possibilitats? A quant ascendeix la dotació pressupostària per fer-ho viable? Quins experts ho tiraran endavant? Quan es vol presentar? Podria continuar, perquè de moment res no se sap de tot això, o almanco no ha transcendit. Si disculpau la deformació professional, diré que a una l'anunci li va recordar quan, en la dèria de construir museus a cada ciutat que va inundar el territori espanyol fa anys, el primer que es feia era projectar i aixecar l'edifici, després contractar el personal i, més endavant, si quedaven doblers, dotar-lo d'una col·lecció i d'una programació. Així n'han quedat molts, composts i sense possibilitats de festejar. És una obvietat, tantes vegades oblidada, recordar que tot a la vida creix des de baix, i que s'ha de sembrar molt per poder recollir. Palma, com mostrava el reportatge que es publicava ahir a les pàgines del nostre diari, hauria de fer una gran inversió i una reconversió que podria durar anys, per poder tenir un patrimoni amb les condicions que exigeix la Unesco. Res ens agradaria més que celebrar i acompanyar aquest procés de canvi. Palma en té les condicions, però de moment no està en condicions. Sense anar més enfora, tenim el precedent de la Tramuntana, que millor hauria estat netejar-hi abans tots els pinars i haver evitat un Patrimoni de la Humanitat cremat.
