Publicitat
Publicitat

La Chika, la pintora japonesa de Ripoll

Era una parella ben singular: una dona japonesa, alta per ser una japonesa, i un home català, baixet per ser un català. La dona tenia uns 50 anys i l'home uns 20 anys més. Podien ser, per les edats, el pare i la filla perfectament, però no ho eren. Eren un matrimoni, que emanava l'ambient comú als matrimonis feliços. Era curiós veure aquella parella en un carrer estret de Ripoll. Però la gent de Ripoll ja hi estava acostumada.

La dona, que tenia un aspecte tan juvenil que podia semblar una noia, es deia Chikako Taketani. Li deienChika, amb afecte. Era japonesa. Era pintora. Vivia en un pis dels afores de la ciutat amb en Domènec. Els vam conèixer, la meva dona i jo, amb motiu de l'exposició que va fer a la galeria al costat del monestir de Santa Maria de Ripoll. L'exposició era majoritàriament de pintures de noies. Les noies estaven deformades. Deformades, però no deixaven de donar la sensació de naturalitat als espectadors. Els colors suaus i borrosos dominaven a les teles, amb un toc japonès sense arribar a ser massa ostentós. Considero bones obres les que hagin reeixit a construir un món propi de l'artista. Precisament les seves obres representaven el seu propi món, el món de la Chika. Tot això és fàcil de dir però molt difícil d'aconseguir. Total, ens van agradar molt les seves obres i vam demanar la seva referència a la senyora de la galeria.

Vaig fer-li un truc. Em vaig presentar. I resulta que em coneixia de nom perquè havia estudiat el català amb el meu llibre de la introducció a la gramàtica catalana! (Sí, sempre parlava en català, que no era gaire fluid però força comunicatiu.) Quan vam anar al seu taller, ens va servir un pastís de te verd fet per ella mateixa. És que sabia cuinar molt bé i ho feia amb molt d'amor...

El taller era magnífic. Era una nau industrial de dos pisos totalment reformada. A la planta baixa hi havia el que era el taller pròpiament dit i el primer pis era una galeria fantàstica, com una de les que pots trobar al carrer Consell de Cent de Barcelona. La galeria estava dedicada totalment a les obres de la Chika. Se'n podia gaudir al màxim. A banda de les noies, els seus temes preferits eren trens i gats. Pintats amb la mateixa deformació i el mateix matís de colors que formaven part del seu món.

La Chika va arribar a Catalunya fa uns onze anys. Va venir a la Fundació Rodríguez-Amat del Baix Empordà, on els artistes joves poden passar una temporada dedicats a la creació per un preu econòmic. Aleshores tenia dubtes sobre l'orientació del seu art. Havia estudiat pintura tradicional al Japó però la trobava més aviat avorrida. Un dia hi va aparèixer en Domènec, amic d'en Jordi Rodríguez-Amat. Li va cridar l'atenció una noia oriental que pintava de vermell un racó de la tela sense gaire entusiasme. Se li va atansar. Va contemplar el que feia la noia durant una estona. Va anar cap al bany i en va agafar una esponja. En tornar, va sucar-la a la pintura vermella i, dient-li a la noia "Mira", va esquitxar la tela. La noia el va mirar a la cara, sorpresa. Després va somriure. Van començar junts a esquitxar la tela blanca amb més pintura vermella. Al final, tots dos ho feien rient i cridant... En Domènec va dir-li a la Chika: "Juga com una nena petita". És el moment en què la noia va poder trencar la closca que s'havia format inconscientment. Això és la versió meva de la trobada dels dos que he reconstruït amb una mica d'imaginació a base del que me n'ha explicat en Domènec.

La Chika va trobar un bon mestre, un bon marit i un ambient amè a Catalunya. Jo tenia la impressió que no li era gaire fàcil viure al Japó, on la gent no diu el que realment pensa i per tant has d'endevinar constantment la seva intenció real, i on també hi ha un control moral no escrit però que has d'observar al peu de la lletra... Aquest tipus d'ambient és insuportable per a una persona senzilla i sincera. M'ho puc imaginar perquè la meva dona, japonesa, experimenta el mateix tipus de frustració al Japó. Ella se sent més a gust a Catalunya que al seu propi país. No era estrany, per tant, que la Chika i la meva dona es fessin amigues de seguida.

Estàvem segurs que seríem molt bons amics. Però ens va deixar. Va morir de càncer el dia 2 d'agost a l'hospital de Campdevànol, cap on anàvem a visitar-la però on no vam arribar a temps. Està enterrada a Ripoll, que s'estimava tant. El seu germà no va insistir a repatriar el cos perquè sabia que la Chika no ho hauria volgut. Es va emportar uns cabells seus al Japó com a record.

( L'exposició commemorativa se celebra al Palau d'Art de Sant Joan de les Abadesses entre el 6 de setembre i el 20 d'octubre )

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 19/11/2017

Consultar aquesta edició en PDF