Can Bibiloni, tenim un problema

PROP D’AQUÍ tenim ciutats que fa molts anys que varen entendre que el patrimoni arquitectònic a conservar no és només el de la catedral, les esglésies, qualque castell, un parell de casals i quatre carrers històrics. A Barcelona, sense anar més enfora, s’ha sabut treure suc dels vestigis d’una part important de l’arquitectura industrial de la ciutat, no només al centre, sinó també i sobretot com a elements que han revitalitzat i conferit interès a les barriades perifèriques. Continuant amb l’exemple de Barcelona, alguns edificis han passat a mans públiques, com el que ja és fàbrica de creació a la Fabra i Coats, però també n’hi ha molts que s’han aprofitat per obrir vies de negoci, habitatges com els del passatge del Sucre al Poblenou, centres culturals com el CaixaFòrum i la Fundació Tàpies, bars restaurant com el de la Moritz, mercats i altres. A Palma, per no moure’ns d’aquí, es va saber fer bé en rehabilitar o reinventar el recinte de Can Ribas a la Soledat, un projecte de l’arquitecte Jaume Ferrer Forés que és un magnífic exemple de com dur l’arquitectura industrial cap a l’actualitat. El problema el tenim quan, com a societat, no som capaços d’entendre que és possible la convivència entre els interessos privats de la propietat i els interessos públics de no haver de veure com s’esbuca un patrimoni del qual, com és el cas de can Bibiloni, en queden poquíssims testimonis a Palma. Si bé és cert que, d’aquest edifici del carrer d’Aragó, tota la planta baixa està destrossada, també ho és que hi ha infinites maneres no només de recuperar-lo i conservar-lo, sinó també de treure’n un bon rendiment econòmic. Si ho veim en tantes altres ciutats, per què a Palma no n’aprenem?