VAGI PER ENDAVANT que escric aquestes línies des de l'estimació que tenc per Es Baluard i des de la valoració que em mereix l'equip que hi treballa, lligats com han estat a una part de la meva vida professional. Sigui com sigui, avui és el dia per celebrar una gran inversió pública: la recuperació d'una zona històrica de la ciutat que patia un ignominiós abandonament; l'aposta per tenir un museu que arribi a poder explicar, que eduqui i que promogui l'art contemporani que s'ha fet en aquesta comunitat cercant els paral·lelismes amb els de la resta del món; un museu que afavoreixi el debat, l'aprenentatge, el consens i la discrepància. I per això, perquè Es Baluard ha estat, és, una gran inversió pública (gran en tots els sentits). Perquè hi ha molta gent que hi ha lluitat per treure'l endavant, amb no poques dificultats i significatives controvèrsies. Perquè tots, com a contribuents, hi hem posat el nostre granet d'arena i perquè per això ens pertany, hauríem d'exigir que Es Baluard -com ho hauríem d'exigir per al Museu de Mallorca, el Museu de Menorca, el MACE d'Eivissa i altres de titularitat pública- no pateixi més crisi pressupostària que l'estrictament necessària. Després d'haver invertit en els museus (i ja no em referesc només a Es Baluard) quantitats més que significatives de doblers i esforços per fer-los créixer i que la societat també pugui madurar culturalment amb ells, no se'ls pot deixar gairebé sense possibilitats de tirar endavant el projecte. Si per a un país els museus, el patrimoni que allotgen i les seves activitats li són necessaris, s'hi ha d'apostar de valent i amb tota la constància possible. Els museus, tanmateix, parlen de nosaltres i ens donen a conèixer.
