Acceleració electoral de la por

Un expert en psicologia de masses va pretendre que servidor entengués per què el rebuig a la participació del Regne d’Espanya en la guerra il·legal contra l’Iraq, el 2003, no s’havia traduït en un càstig electoral en les autonòmiques i municipals d’aquell mateix any. Semblava que l’abjecta actuació del president del govern espanyol, José María Aznar, tot i que en realitat no fes gaire més que d’escolanet de Bush i Blair -prudents, ells, no li confiaren majors responsabilitats-, seria severament censurada per l’electorat, tenint en compte que la dreta sociològica estava majoritàriament en contra d’aquella guerra -repetim-ho, il·legal- i que l’esquerra s’hi oposava totalment. José María Aznar, a més, va pretendre excitar els ànims dels espanyols amb la famosa coartada: ja era hora, va dir, que Espanya ocupés al món el lloc que li corresponia, com si Espanya hagués estat designada des de les Altures per ocupar un lloc determinat, que els enemics tradicionals de la pàtria aznariana li haguessin usurpat -més enllà de les grans paraules de llautó, tots els països ocupen el lloc que els correspon-. Aquella apel·lació patriotera va ofendre la sensibilitat de patriotes espanyols més convencionals. En qualsevol cas, Aznar ha estat àmpliament recompensat per la fotografia de les Açores pel nucli dur del conservadorisme dit neo -inexplicablement, si la partícula té, com sembla, un sentit cronològic.

Ja se sabia, a més, que Aznar havia mentit, com els altres dos, sobre les armes de destrucció massiva de Saddam Hussein. Havia mentit al Parlament. No ha d’estranyar que les manifestacions del no a la guerra commocionessin les ciutats espanyoles. Totes aquelles riuades de gent honestament convençuda de la necessitat d’aturar el que ha acabat essent una orgia de destrucció i una maniobra de desestabilització de la zona, forçosament havien d’arrossegar el vot blau cap a les clavegueres, tot anunciant un horitzó de regeneració i decència política. Sabem que no va ser així, i, per més que, en política, l’avui enterri l’ahir, aquells episodis han quedat marcats en la memòria de moltes persones com una demostració de la desconcertant feblesa humana.

L’explicació de l’amic en qüestió justifica l’ús del mot feblesa. Segons ell -ho dóna com a fet científicament comprovat, però d’això n’hauríem de parlar un altre dia, potser un cap de setmana amb pont-, segons ell, la dreta sociològica, que, en molts de casos per motius de caràcter religiós -no mataràs, i allò va ser una matança ignominiosa-, havia sortit al carrer per donar suport al no a la guerra, veient la magnitud de les manifestacions es va replegar en la seva cova o caverna, atemorida que l’embalum de les manifestacions pogués enterrar una dreta que donava una àmplia cobertura a les seves vides. Temor, por, pànic davant la possibilitat de canvis significatius que podrien afectar lleugerament algun pilar del sistema.

El partit de Fraga i d’Aznar, d’Acebes, de Mayor Oreja i de Rajoy, empra de sempre la por com a procediment habitual per guanyar eleccions. Fins ara no ha pogut difondre una por basada en expectatives reals i concretes -per a això ha tingut l’ajuda inestimable de les jerarquies catòliques espanyoles-, però aquesta ambigüitat vaporosa en què sustenta i amb què aspergeix la por li ha donat resultats que ens haurien de sorprendre -en contra de l’opinió de l’expert en psicologia de masses-. Ara mateix, de què hauria de tenir por l’elector que diumenge anirà a votar? No s’ha especificat gaire, perquè els arguments pateixen aluminosi severa. En economia: tant que ens ha costat sortir del clot i enfilar el bon camí, alerta que uns altres no ens tornin al mateix clot. En política pàtria: persisteix l’amenaça catalana de segregació (com si, en veritat, aquesta qüestió afectés el comú de la gent de la resta de l’Estat).

¿És possible que el descontentament general de la població i la pèrdua de fiabilitat del PP causin el mateix efecte que l’envergadura de l’oposició a la guerra il·legal manifestada al carrer? S’ha esvaït qualsevol ombra de justícia social; el govern del PP ha mentit infatigablement, i continua i continuarà fent-ho; ha institucionalitzat la misèria i la pobresa, ha empeltat el sofriment a les vides de bona part dels ciutadans, ha creat un país desesperançat, més com més se li predica la falsa bona nova de la recuperació. En el millor dels casos, han quedat molts de morts a les cunetes. Així, ¿un país ferit i ressentit, per més que indefens, podria demanar a les urnes canvis profunds, que afectessin algun pilar del sistema?

Segons el meu inefable amic expert en... això, no s’ha de descartar una reacció dretana imponent que salvés el PP d’una merescuda derrota. O sia, un país per desapuntar-se’n.

EDICIÓ PAPER 17/02/2019

Consultar aquesta edició en PDF