Publicitat
Publicitat

Antoni Dalmau: "El polític i l'administració no es poden resistir a l'intervencionisme"

Entrevista al president de la Fundació Teatre Lliure-Teatre Públic de Barcelona durant 25 anys

A més d'escriptor i polític -va ser president de la Diputació de Barcelona i vicepresident del Parlament-, Antoni Dalmau ha sigut durant 25 anys el president de la Fundació Teatre Lliure. Rere les bambolines d'un dels grans referents del teatre català hi ha vist passar fins a sis directors. L'advocat Carles Pareja l'ha substituït després de la reestructuració dels òrgans de govern per adequar-los al nou marc legal. En un any en què el teatre ha vist de prop la possibilitat de fer un ERO temporal, Dalmau rememora els temps difícils i els feliços d'una institució imprescindible.

Quan va entrar al Teatre Lliure?

Per superar la fase cooperativista del teatre, dotze anys després de la seva fundació, es va buscar una fórmula jurídica que permetia captar més recursos i obria la porta a permetre que s'hi impliquessin les administracions, la Fundació. I vam pretendre que hi participessin totes: ja sabíem que el grau d'entusiasme no era igual, però la pluralitat garantia la nostra autonomia.

A l'horitzó hi havia el trasllat a un nou teatre.

I sense ajuda pública no es podia fer. El primer que vam tenir entre mans va ser la possibilitat de portar el teatre a les Arenes. Després es va apostar pel Palau de l'Agricultura. I llavors es va donar una conjuntura política favorable: Pasqual Maragall a l'Ajuntament de Barcelona, Jordi Solé Tura al ministeri de Cultura i Josep Borrell al ministeri de Foment, que és d'on van venir bona part dels diners. L'Albert Boadella, que era amic d'en Borrell, ens va ajudar a convence'l.

Pel camí van desaparèixer dues persones crucials.

Sí. Primer en Fabià Puigserver. La sort és que ens va deixar el disseny del teatre. Ell creia en la capacitat de seducció de l'espai i ens va llegar una sala amb caràcter i polivalent, la gran virtut que ja tenia la de Gràcia. Després, en Pep Montanyès, que era el motoret, el que negociava amb les administracions, perquè a més d'actor i director era un excel·lent gestor. Vam haver d'estirar molt les quatre administracions sense que cap capitalitzés políticament en exclusiva el projecte.

Llavors, quan només existia el Centre Dramàtic de la Generalitat, ¿es creia que el Lliure podia ser el Teatre Nacional de Catalunya?

Nosaltres hem estat sempre molt gelosos del model específic del Lliure. És un teatre amb vocació pública però depenent d'una fundació privada que li dóna la llibertat de creació artística que no pot tenir un centre adscrit a una administració. En aquell moment, quan es debatia el famós tema de si Teatre Nacional sí o no, semblava que ja existia, que el país, la professió, ja l'havien generat, i era el Lliure precisament.

Aquesta gelosia de la llibertat genera recels...

A l'administració, això de donar diners i no tenir un grau estricte de tutela del que depèn de la subvenció no li sol agradar. Tot i que la pràctica ha demostrat que no passa absolutament res! Però el polític i l'administració no es poden resistir a l'intervencionisme.

I això encaixa poc amb l'esperit Lliure.

El model era el Piccolo de Milà. La defensa de l'autonomia i la llibertat creativa, en aquell moment, era una batalla a guanyar. Això era innegociable.

Avui es parla més de diners que de teatre?

Avui mateix, sens dubte. Perquè les administracions que van fer possible la sala no van garantir el funcionament adequat del teatre. El Lliure ha anat molt coix durant molts anys.

Amb la instal·lació del Lliure a Montjuïc va aparèixer la possible creació de la Ciutat del Teatre.

Va ser una possibilitat evident que existís, amb l'Institut del Teatre, el Mercat de les Flors i el Teatre Lliure junts. Tenia unes potencialitats magnífiques, però va naufragar perquè no hi va haver voluntat política. I el cas va tenir una cua quan es va haver de substituir en Pep Montanyès. A tothom li va semblar natural que tornés en Lluís Pasqual, però tampoc no hi va haver acord de les administracions. I vam haver d'improvisar.

Llavors va ser clau el paper de la Fundació.

Només en els moments de transició el paraigua de la Fundació és realment operatiu perquè, si no, és el director del teatre qui té el protagonisme i la responsabilitat. El director artístic és també director de la Fundació i responsable de la gerència. Llavors vam escollir un director de l'equip artístic de Montanyès, l'Àlex Rigola, i crec que la vam encertar. L'Àlex li va donar un altre caràcter. L'empremta del director és inevitable.

L'últim any ha sigut el més crític econòmicament?

Sí. Abans mai ens hauríem plantejat la reducció d'activitat ni un ERO. Hi va haver una època en què les administracions van consentir que tanquéssim els exercicis en dèficit. Algú el pagaria. Ara això no és pensable, s'ha de quadrar el pressupost i és dramàtic, perquè arrosseguem un problema de finançament important.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 12/11/2017

Consultar aquesta edició en PDF