Lawrence Durrell va escriure que a Sicília es pot apreciar com la Mediterrània va evolucionar al mateix ritme que l’home: ambdós varen créixer junts. Havíem de visitar l’illa i, com no, el ‘Sicilian Carousel’ de Durrell em va aparèixer a la memòria. Els granets de sorra particulars que vaig aportar a la planificació del nostre viatge eren inspiració seva. L’escriptor anglès també té una novel·la titulada ‘Cefalú’, a la qual anomena “el fantàstic con de conglomerat”; però no, en aquest cas, va ésser Toni Tarabini qui m’havia dit “no t’ho perdis”.
Ja posats en marxa, vàrem partir amb una agenda, planificada durant setmanes, que incloïa deu indrets per a visitar. El primer era Catània, on aterrava l’avió. L’inici del nostre carrusel particular. Anàrem al mercat de peix; abans, sopar a la Trattoria De Fiore, una insuperable ‘pasta alla Norma’, i desdejuni en un bar enfront de les parades de verdures situades davall els arcs del viaducte: pasta de full farcida de brossat i suc d’’arancia rossa’, la nostra taronja de la sang. Un producte amb indicació geogràfica d’origen sicilià que a Mallorca està pràcticament desaparegut. També hi ha vogamarins; al mercat de peix els obren per la meitat i els preparen per menjar allà mateix. Hi ha un estudi sobre les veus guturals dels pastors que assenyala que els sons són similars a tot el món, de tal manera que si a un ramat d’ovelles li canviessin el pastor per un d’un altre país, aquestes no s’adonarien del canvi. El mateix passa en els mercats de la ribera de la Mediterrània, el codi gutural és similar. Ara bé, si fos així, el mercat del peix de Catània seria el Festspielhaus de Bayreuth de la música dels mercats.
Des de la plaça del Duomo, si deixes que la vista enfili la via Etnea, veus, en el fons, blanc, majestuós, el volcà Etna. De la seva vessant baixa un aire fred que el sol no aconsegueix apaivagar del tot. Segueixes caminat fins al jardí Bellini. A l’entrada del parc, està inscrita, en lletres i números de gespa retallada, la data del dia, mes i any en curs. Asseguts en un dels bancs del jardí, en plena primavera banyada pel vent de la muntanya, decidírem treure dues fulles de la margarida de la nostra agenda. La ‘tournée’ adquiria un altre ritme: un ‘allegro’ sostingut que creixeria al ritme de la nostra relació amb l’illa. Primer dia, primera gran decisió, el nostre viatge ja no era només nostre.
Com el metge que vol prendre el pols al pacient, a Siracusa, també, cercàrem el mercat. N’hi ha un a l’illa d’Origia, la part antiga de la ciutat, a la vora del port. Aquest era el nostre objectiu i, de bon de veres, no ens va decebre. No és molt gran, uns pocs carrers, al llarg dels quals els comerços obren les portes de les cotxeres dels magatzems i instal·len els llocs de venda fora, a la via pública. Al final del carrer principal hi ha un lloc de menjars, un magatzem com els altres, amb una barra interior de frenètica activitat i, a l’exterior, un tendal de lona que no dóna per protegir del sol totes les taules que hi ha instal·lades. Sota del tendal, per si no eren pocs, hi ha un taulell on Andrea, el propietari, prepara uns entrepans inaudits, fets de formatges, verdures i herbes, que remata amb un sostre superior que consisteix en un rotllo de pernil farcit de formatge ‘tricotta’, maduixa, sucre i suc de taronja de la sang. Un espectacle que genera l’admiració dels nombrosos clients que esperen el seu torn, amb el quals Andrea, mentre oficia de mestre d’entrepans, manté animada conversa. Crida l’atenció, a pesar de la mida descomunal i l’exuberància del producte final, la facilitat amb què la gent se’l menja.
El lloc es diu Borderi. Quan hi arribàrem, Mario, el fill d’Andrea, ens va oferir una taula que just aquell moment quedava lliure. Ens va servir el que tenia per menjar. En el lloc no hi ha carta, es menja el que hi ha. I es beu un excel·lent vi, barreja de raïm de nero d’Àvola, shyra i merlot. Acabant, observàrem com el cap de família preparava minuciosament un plat amb formatge i maduixes, tallat tot en porcions quasi mil·limètriques, serien les nostres postres, obsequi de la casa. Duit el plat ja a la taula, hi va espargir sucre fi i un raig d’’arancia rossa’, i ens va recomanar que agaféssim amb la cullereta una mica de tot i ho deixéssim fondre a la boca, podríem notar al paladar el sabor de tots el components. Efectivament, el cap s’omplí de sensacions. Ens demanaren si volíem cafè i el portaren del bar que hi ha voltant la cantonada. Andrea, amb les seves hàbils mans cerimonioses, va embolicar una peça de formatge, que també ens va regalar. A l’hora de pagar, un més que raquític compte, vaig pensar que el mínim que podia fer era deixar propina. Mario, amb cara seriosa, el primer i únic cop que mostrà un rostre no amable, em va fer entendre que ells no ho feien per a això. Ràpidament vaig comprendre que encara quedava molt per aprendre durant el viatge. Em vaig sentir el bàrbar per civilitzar, l'antítesi del príncep Salines, però l’afectuositat del comiat em va fer sentir còmode un altre cop.
Caigueren més fulles de la margalida de la nostra agenda, en la mateixa mesura que el viatge es feia llarg i ric. Hi haurem de tornar una altra vegada.
