OBSERVATORI

Lliçons escoceses

He tengut l’oportunitat de viure des de la capital d’Escòcia, Edimburg, la jornada històrica del passat 18 de setembre, durant la qual els ciutadans d’aquest país del nord de les illes britàniques pogueren exercir el seu dret a l’Autodeterminació.

De manera lliure, per majoria de gairebé el 55% dels vots, davant una mica més del 45%, decidiren no separar-se del Regne Unit.

També he pogut viure en terres escoceses les jornades immediatament posteriors i les posteriors a la contesa, i he de confessar que aquesta experiència m’ha servit per adquirir una sèrie d’aprenentatges i aprendre unes quantes lliçons que intentaré servir-vos tot seguit de manera resumida.

La primera és molt òbvia: els ciutadans i ciutadanes d’Escòcia han pogut expressar de manera lliure i pacífica quin creuen que ha de ser llur futur col·lectiu. Ho han fet a través del mecanisme del referèndum i invocant el dret a Decidir que tenen tots els pobles i nacions de la Terra. Ha quedat desmentit i desmuntat (una vegada més) l’argument que aquest dret només assisteix els pobles que viuen una situació colonial. Avui, l’any 2014, l’eina més eficaç i democràtica per resoldre si un poble, o una nació, vol esdevenir esdevenir independent i dotar-se d’un estat propi és consultar-ho amb la ciutadania.

En segon lloc, la massiva participació registrada en el referèndum escocès i el gran interès que ha suscitat el debat al voltant de la qüestió plantejada pel fins ahir primer ministre, Alex Salmond, demostra que aquesta és una qüestió que preocupa i interessa a la ciutadania i deixa en ridícul aquells posicionaments que indiquen que els problemes “reals” de la gent són uns altres. Ara com ara, disposar de poder polític real és la condició sine qua non per poder encarar problemàtiques com l’ocupació, l’habitatge, la sanitat, el model educatiu, polítiques lingüístiques i culturals... Tal com m’explicaven aquests dies diversos dirigents del Partit Nacional Escocès, fa una quinzena d’anys arribaren a la conclusió que no podien continuar atacant els problemes quotidians un a un, si no atacaven el gran problema d’arrel, que és la manca de poder real per intervenir en totes aquestes qüestions. Escòcia, però també Catalunya (que ja ha arribat a la mateixa conclusió) i les Balears, no podem combatre els problemes importants que té la nostra gent, que patim diàriament, sense instruments que ens permetin intervenir de manera real i efectiva damunt aquests. I aquest instrument, avui és el d’un Estat Propi. Un Estat que treballi al servei de la ciutadania i no com fa l’estat espanyol, que actua moltes vegades en contra dels interessos dels ciutadans dels Països Catalans (el mapa de l’espoliació fiscal marca clarament aquests territoris).

Una altra de les lliçons que he pogut extreure del procés escocès és que l’actitud del govern britànic ha estat el d’un estat civilitzat i democràtic, per bé que ha abocat tota la maquinària estatal (d’un dels estats més antics del món) a allò que ells en deien “salvar la Unió”. Tot i que l’Estat britànic ha desplegat tots els seus mecanismes per convèncer els escocesos que havien de votar ‘no’ i en molts casos els arguments han anat dirigit a les capes més desprotegides socialment per fer-los por sobre un suposat futur incert de l’aventura independentista, sempre ha respectat la volutat de la majoria política escocesa de voler fer la consulta, ha reiterat que la decisió pertanyia només al poble escocès i ha posat damunt la taula una alternativa a la independència: la “DevoMax”, que significa que si els escocesos es decantaven per la independència tendrien un Estat Propi; si optaven per romandre al Regne Unit, s’encetaria un procés de devolució de competències cap al Govern i Parlament escocès important. En certa manera, idò, es pot dir que l’opció guanyadora ha estat la de no optar per un Estat nou, però sí dotar de molt més autogovern Escòcia. No cal dedicar gaire espai a destacar el contrast amb l’actitud xulesca, xantatgista i mafiosa de l’Estat espanyol envers Catalunya....

El referèndum escocès ha encetat un nou cicle a l’Europa Occidental, on una sèrie de nacions que en el seu moment no accediren a tenir un Estat propi o que el que se suposava que els havia de servir no els serveix plantegen la necessitat de resoldre la multitud de problemes que això genera als seus ciutadans i ciutadanes a través d’una solució global que és la de poder construir el seu propi Estat.

Aquesta és una dinàmica que s’ha encetat a Escòcia, però que ha de continuar a Catalunya i també a altres nacions o territoris europeus que no estan còmodes amb l’actual statu quo.

El millor mecanisme per decidir quins pobles s’acullen a aquest sistema de resoldre bona part dels problemes de la seva ciutadania és, sens dubte, fer un referèndum o consulta.

Que sigui el millor no significa, però, que sigui l’únic.

EDICIÓ PAPER 16/02/2019

Consultar aquesta edició en PDF