TOT COSTA

La personalitat extraviada

JORDI COSTA
JORDI COSTA

Tancar la primera fase de la Champions com a primer de grup, i més davant equips amb el renom del Tottenham i l’Inter, és una fita tangible que confirma que el Barça va per feina a Europa. Però té la mateixa importància que ser campió d’hivern a la Lliga: et permet continuar la competició amb un cert avantatge, i para de comptar. En aquest moment del curs els resultats són importants -sempre ho són-, però també ho és definir la personalitat de l’equip, i la del Barça està extraviada. Quan Valverde va fer el primer matís sobre el 4-3-3 amb què havia començat la temporada, enviant Coutinho al davant i concedint galons de titular a Arthur, vam ser molts els que vam celebrar, no només que el Barça hagués trobat un full de ruta més en sintonia amb la seva identitat, sinó que això li permetés governar els partits amb més autoritat. Va ser un mes d’octubre enlluernador que, no obstant, va deixar pas a un novembre preocupant, no tant pels resultats com perquè no es veu una línia definida.

És veritat que hi ha hagut uns quants contratemps, com el braç de Messi, el càstig a Dembélé, les lesions musculars de Coutinho i Rakitic i ara una acumulació de baixes -Suárez, Arthur i Sergi Roberto- que ha obligat Valverde a fer retocs sobre la marxa; però aquest és el problema: que quan canvien els noms canvia el guió. I això no és culpa de l’entrenador, sinó de la confecció d’una plantilla molt versàtil que té molts perfils diferents però que obliga a canviar de rumb segons qui falti.

El millor exemple d’això és Arturo Vidal. És un jugador d’experiència i qualitat contrastades, però se’l va fitxar com a interior i és evident que no té res a veure si juga Arthur o si juga ell. El xilè et dona agressivitat i arribada, però també desordre, mentre que el brasiler et garanteix continuïtat en el joc. I el resultat de tot plegat és que a Madrid s’hi presenta un equip poruc i al límit de l’especulació mentre que a Eindhoven ensenya una cara desbocada que fomenta l’activitat a les dues porteries. Un partit no té res a veure amb l’anterior.

En aquest escenari, si Valverde fos director, diríem que li van més les pel·lícules que no pas les sèries. Pot fer llargmetratges magnífics, però li costa que els capítols tinguin coherència. Al Barça de la temporada passada li podíem discutir la personalitat discreta, però en tenia una de definida. Ara no. I així es fa difícil treure conclusions al dia i, sobretot, es fa difícil dir si serà un competidor fiable quan arribi el tram decisiu del curs.

EDICIÓ PAPER 09/12/2018

Consultar aquesta edició en PDF