Publicitat
Publicitat

El final del llibre

Ahir, a l’hora de dinar, el Grup62 va reunir uns quants autors i un bon grapat de llibreters del país en una sala del Born. Era el preescalfament del dia de Sant Jordi. Amb el consum sota mínims, i amb la cultura lluny de les prioritats d’uns ciutadans en temps de crisi, editors, llibreters i autors cada vegada s’ho juguen més a una sola data: el 23 d’abril. A l’hora del pica-pica a peu dret, Villatoro, llibreter de Figueres i enderiat pel futbol, va demanar que en el sorteig de divendres al Barça no li toqués jugar el dia de Sant Jordi l’anada de les semifinals. Tothom li va donar la raó. En tot cas, que jugués el dimarts 22, no fos cas que els carrers, per Sant Jordi, es buidessin una hora abans del compte. Algú, en aquell moment -diré el pecat però no el pecador-, va gosar dir, amb un canapè d’escalivada a la mà, que potser era millor que el Barça caigués eliminat al Calderón i, així, els llibreters deixaven de patir pel calaix. L’heretgia anticuler va ser rebuda amb un somriure de compromís.

Ja a la tarda -que llargs que es fan els dies que has de sortir a remuntar un resultat- van passar tres coses. Primera, Martino i Simeone van acordar, en la roda de premsa de la vigília, que qui marqués primer s’enduria el partit. Segona, el Barça jugava amb l’alineació que segurament, en un referèndum, haurien votat la majoria de socis -sense Valdés, Piqué i Puyol-, mentre que l’Atlètic sortia sense els lesionats Diego Costa i Turan. I, tercera, enmig dels 2.500 valents aficionats del Barça que van anar a fer costat a l’equip, hi destacava una pancarta, escrita sobre una senyera, que deia: “Marietes d’Alcarràs”. No en vaig entendre el significat. Al Calderón, de la virilitat i el pit i collons se n’ha fet un estil futbolístic que només s’aguanta a través del resultat. I el marcador, per mèrits propis i per demèrits del Barça, va ser favorable al millor de l’eliminatòria. I és que l’Atleti va marcar primer -i va fer tres pals- perquè van anar, com a folls, a buscar el gol. I, després, vam veure un Barça estèril. Amb Neymar intentant fer de Messi -encara ha de menjar moltes sopes-, amb Messi fent del Messi del 2013, amb Busquets insòlitament lent i refiat, amb un Iniesta que volia però no podia, amb un Cesc de zero a l’esquerra i amb un Alves torturant-nos a la dreta amb un fotimer incomptable de pèrdues en zona arriscada i de centrades a enlloc.

Al capdavall, va guanyar qui va marcar primer. Estava escrit al llibre dels entrenadors. Els llibreters poden respirar fondo. No hi haurà Barça de Champions per Sant Jordi. No ens consola. Però tampoc ens mereixíem gaire més en aquesta eliminatòria. Al Manzanares, els d’Alcarràs van plegar la pancarta i la culerada de darrere la porteria va aplaudir llargament l’Atlètic de Simeone. Ahir, al Calderón, l’afició del Barça va estar per damunt de l’equip.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 10/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF