Quique desafia els 60+30 de Valverde
BarcelonaFa un parell de setmanes Quique va fer el que cap altre entrenador havia aconseguit des de l’agost: va derrotar el Barça. Ho va fer dividint el partit en dues meitats. Va provocar un primer temps passiu i va sacsejar l’atac a la represa per capgirar la dinàmica. L’habitual inici de gestió blaugrana va quedar en no res, i el que havia de ser una segona meitat amb extres ofensius que, gota a gota, anessin esquerdant la resistència blanc-i-blava, va quedar en una segona part excessivament oberta. Interpretable. Va perdre valor la intervenció de Valverde i Aspiazu al descans, fins ara efectiva. Letal. L’entrada de Baptistão, reservat en l’espera inicial periquita, canviava el panorama i obligava el Barça a revisar-se el partit altre cop, però ja sense marge d’error. El gol de Melendo va resumir el matx en qüestions de punteria i va destapar una inèrcia que, en els següents partits, pot haver obert una nova etapa en la temporada. L’etapa en què al Barça l’esperen, gairebé sense anar-hi de tu a tu des del principi, mirant d’alterar-li la lògica en què són els blaugranes els que determinen el desgast del rival.
L’Espanyol ha sigut el primer equip que, aquest 2018, ha entès de debò l’essència del nou Barça de Valverde, entenent-lo com un equip que va de menys a més, que juga per desgast, que selecciona els moments per ser mortífer. Quique va ser conscient que el 71% dels gols blaugranes són al segon temps (el 86% en els partits de Lliga fora de casa). Sabia, també, que gairebé la meitat dels dies havia marxat al descans amb igualtat al marcador i, sobretot, que és a partir de l’hora de fatiga del rival quan accelera. Només el Llevant (minut 65) i el Leganés (62,5) marquen, de mitjana, més tard que el Barça, que desfà els empats al minut 59. Al 61, de fet, Messi va disposar del penal clau, del punt d’inflexió del derbi.
Poden haver sigut les circumstàncies del calendari o les pistes que ha deixat l’estratègia de Sánchez Flores, però l’1-0 a Cornellà ha replantejat preguntes. ¿I si, a partir d’ara, els rivals imiten aquest pla? Funcionarà? ¿El Barça, que s’ha acostumat a endinsar-se en el partit abans de deixar-se anar, té capacitat per arrencar amb més risc que equilibri? Que els exemples immediatament anterior i posterior al derbi de Cornellà fossin una repetició del patró d’un Barça de menys a més confirma el nou guió: una bona primera meitat no serveix per contenir el Barça. Tot el contrari. T’esgota i t’allunya de l’èxit.
A Anoeta, la Reial Societat va marxar al descans amb avantatge i amb la sensació que tenia el Barça aculat al seu propi camp, on es jugava el 30,2%. Als segons 45 minuts, la pilota va passar de rondar l’àrea de Rulli un 14% a un 25%. La millora va donar el triomf als blaugranes i va deixar a Sant Sebastià la sensació que el desgast passa factura contra aquest Barça. Al Villamarín, el Betis va sentir el mateix. Si al primer temps l’equip andalús va aconseguir que es jugués el mateix temps al terç propi que al contrari (22%), a la represa, el Barça ho va augmentar en un 26% als últims metres, a tocar del gol. Va acabar golejant. L’Alabès fa una setmana i el València fa tres dies van optar per un pla més conservador, que s’exposava menys a la profunditat dels 90 minuts de Valverde. Feia temps que un partit no era tan clarament dues meitats: una hora de mastegar i mitja de mossegar. El 60+30 de Valverde. L’Espanyol va aprendre al gener com es pot ser una bola difícil d’empassar. Avui ho tornarà a intentar.
