Publicitat
Publicitat

Martino retoca i forada un pla perfecte

Lleus ajustos ofensius i uns canvis atrevits donen premi a la insistència del Barça

No cal un pla complex per posar en problemes el Barça. Cal una execució perfecta d'un parell d'idees simples. Com la que va fer l'Atlètic de Madrid. L'equip de Simeone va saltar al Calderón amb tres consignes clares que, per qualitat, convicció i intensitat, va poder portar a la pràctica amb eficàcia. La primera era cedir la pilota al Barça, deixar-lo avançar fins al mig del camp i obligar-lo a forçar passades interiors, on l'esperava un agressiu triangle defensiu que buscava l'anticipació i la recuperació de la pilota per iniciar un ferotge contracop. La segona era evitar la superioritat per fora quan Alves i Alba s'incorporaven, amb ajudes dels homes exteriors (Arda i Diego Costa), per no deixar respirar el Barça ni tan sols lluny de l'embut de dins. I la tercera, i més contundent, era una ràpida transició vertical sobre Villa en punta i Diego Costa a la dreta.

Aquests tres eixos van moure el partit des del primer segon. El Barça va haver d'adaptar-s'hi i conviure-hi, però va ser difícil sortir de l'angoixant pla que havia dissenyat Simeone. Piqué, Mascherano i Busquets van mirar d'agilitzar la circulació de la pilota amb llargs desplaçaments en diagonal sobre la posició d'amplitud dels extrems o els laterals incorporats. Però el duel amb Juanfran i Filipe Luis va ser sempre un obstacle massa fort, fins i tot amb l'amenaça d'expulsió després de rebre dues grogues. A més, la centrada a l'àrea tenia poca recompensa, amb Courtouis imposant-se per dalt.

Iniesta i Xavi, envoltats, van patir per trobar espais a l'esquena dels pivots matalassers. Tampoc Messi se sentia còmode, amb Mario Suárez ofegant-lo entre centrals. L'embut interior de l'Atlètic va ser total, amb Gabi i Koke omplint d'ajudes el seu migcentre. L'argentí, de fet, va quedar-se al vestidor al descans, i Cesc, el seu substitut, va trobar un pèl més d'aire entre línies. El Barça va corregir l'atac, activat per fora amb un Alves més profund i desembussat per dins amb més participació de Xavi i Iniesta, orientats de cara a l'atac (i no d'esquena, com al principi). Però la muralla madrilenya estava massa ben formada. Els xuts llunyans van ser un recurs. Les conduccions individuals i l'àgil circulació, un petit refugi. Però l'entramat local era espès. Perfecte.

L'Atlètic, tot i anar perdent energia en els contraatacs amb el pas dels minuts, va intentar seguir executant el pla tot i la millora d'un Barça oxigenat amb Neymar. Sense espais, la voluntat blaugrana semblava que es quedaria sense gol. Però els de Martino van ser prou insistents i prou variats per acabar trobant l'esquerda. Al segon pal. De cap. En l'única concessió matalassera.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 19/11/2017

Consultar aquesta edició en PDF