Ivo Pogorelich. Poder escoltar un virtuós del piano com el serbi només es pot qualificar d’autèntic luxe i el vàrem tenir a l’abast dijous passat a l’Auditòrium, amb un programa gens senzill, ans al contrari, sense concessions. S’inicià amb una de les obres mestres de Robert Schumann, la Fantasia per a piano en Do major op. 17, que en realitat era una sonata en honor del seu admirat Beethoven, que va compondre l’any 1836, en un moment difícil de la seva existència, si és que va tenir algun moment que no ho fos, separat de la seva estimada Clara, on va incorporar alguns elements de la música del compositor de Bonn, com una lieder, Lluny de la meva estimada i el Concert per a piano op. 73, conegut com a Emperador i que finalment dedicà a Franz Liszt, amic i coetani. Una composició difícil de pair, llarga, complicada, també estructuralment, que Pogorelich va executar amb sobrietat en el conjunt, amb passió el primer temps i amb tendresa el tercer. Continuà amb la Fantasia quasi sonata / Després d’una lectura de Dante en Re menor, que sens dubte es va convertir en el punt més àlgid del concert, de Franz Liszt, a qui Schumann qualificava com a “geni de l’expressió”, i està clar que el protagonista de la vetllada hi va posar el necessari perquè així sonàs, donant tota una exhibició pel que fa al domini de les seves mans al servei del gran pianista per excel·lència. A la segona part, Igor Strawinsky va fer acte de presència amb Petrushka, la història del titella amb el cos de palla que va compondre per a Diaghilev, que Pogorelich executà com si de tota una orquestra es tractàs. Per finalitzar, i a parer meu, ja una mica forçades, les Variacions sobre un tema de Niccolò Paganini en La menor, op. 35.
Lliure G. Al Lliure de Gràcia la Kompanyia Lliure representa La victòria d’Enric V, dirigida per Pau Carrió i interpretada en el paper principal per Pol López, que pretén i aconsegueix una aproximació al personatge des d’una mica abans d’on comença l’obra de William Shakespeare, anant una mica enrere i recuperant el protagonista des de l’obra anterior, Enric IV. Així Carrió fa un retrat del gran conqueridor de França -“si no som rei de França, no ho som d’Anglaterra”- per al mateix temps fer una reflexió sobre la realitat de les victòries o les derrotes en el camp de batalla, la d’Agincourt, com a metàfora “shakesperiana”. Música en directe a càrrec d’Arnau Vallvé i Pau Carrió, qui també exerceix d’únic membre del cor. Acompanyant Pol López, Pep Aubert, Laura Ambrós, qui també toca el contrabaix, Javier Beltrán, Paula Blanco, Albert Prat, Mima Riera, Maria Rodríguez i David Verdaguer, que van interpretant diferents personatges amb una tarima com a únic escenari i una il·luminació, de Raimon Rius, que es converteix en element essencial de la representació per anar canviant la ubicació de l’acció amb una eficàcia que fa que ni tan sols es noti i de cop i volta estam dins un palau, dins una taverna o enmig d’un camp de batalla. I parlant de batalla, la d’Agincourt, és passada per aigua, en el millor sentit. Des d’un moviment coreogràfic perfecte tots els components van buidant ampolles d’aigua sobre l’entarimat per convertir-lo en el fangós camp on transcorrerà la batalla o l’arenga d’Enric V als seus homes; “tot està disposat si el nostre esperit ho està”. Tot perfectament encaixat, des del text fins a la coreografia, des de la música fins a la paraula.
Lliure M. He llegit meravelles d’ Emilia, escrita i dirigida per Claudio Tolcachir, la història d’una família desestructurada, contada per la maniadera que dóna títol a l’obra, interpretada per Malena Alterio, David Castillo, Daniel Grao, Alfonso Lara i Gloria Muñoz. Un exercici de realisme visceral. Tant que tot resulta tan excessiu com increïble. Amb uns actors tan sobreactuats que s’allunyen una escena i una altra de la realitat que pretén.
