Publicitat
Publicitat

Nadia Ghulam : “La meva generació ha de reconstruir l’Afganistan”

La vida de Nadia Ghulam (Kabul, 1985) canvià quan a 8 anys una bomba esclatà a ca seva i li cremà el cos. Després morí el seu germà i el seu pare tornà boig. Es féu passar per al·lot per menjar. Ara viu a Barcelona i ha vingut per presentar Contes que em van curar, on, amb l’ajuda del folklorista Joan Soler, explica els relats que sa mare li contava.

Com curen els contes?

Vaig estar malalta dos anys i amb les històries que m’explicava la mare m’oblidava del mal. Fou com una teràpia. Els contes m’han curat i m’han format. Explicant les rondalles de l’Afganistan al meu pare català, també m’he adonat que en el fons tots tenim una mateixa cultura.

La vostra vida també és com un conte. A El secret del meu turbant l’explicàveu. Va ser dur?

Hi vaig explicar com m’ha afectat la guerra a mi i a la meva família. Fou una experiència dura recordar-ho. Volia explicar la vida dels que viuen dificultats però lluiten. En la vida has de ser fort i tenir esperança.

Us féreu passar per al·lot deu anys. Com ho vàreu decidir?

Els personatges dels contes són a la vida real. Vaig pensar: com ho faria un personatge per sortir d’aquesta situació? Quan troben un ogre a la muntanya, per salvar-se s’inventen aquestes mentides.

Als relats hi ha boscos, animals, princeses. Aquest Afganistan s’assembla al que coneixeu?

Gens. No he conegut aquests paisatges. Quan vaig néixer, feia 14 anys que hi havia guerra entre mujaidins i soviètics. Després va venir una guerra civil. Ma mare m’explicava aquestes històries, com la d’un llenyataire al bosc, però on és aquest bosc? On són els animals? Per la guerra tot està cremat. L’Afganistan és un país contaminat per fum, bombes, gas... Quan el visito i vaig a les muntanyes, construeixo aquests paisatges dins el meu cap.

Guardàveu aquestes històries dins la memòria?

Sí. No s’havien escrit. La majoria ni es coneixen. És la cultura transmesa oralment de ma mare, que no sap llegir ni escriure.

Estau contribuint que no es perdi tot aquest patrimoni?

Tenia molta pressa per contar-los a algú i que els posés damunt paper. Per al país, per a les futures generacions de l’Afganistan, que els records de ma mare no es perdin. Tinc mil coses al cap i estava preocupada per si un dia perdo la memòria.

Hi tornareu, a l’Afganistan?

M’estimo molt el meu país. Penso que necessita la meva generació i les més joves perquè el reconstruïm. Hem de tornar amb educació i informació. Els problemes d’una casa els han de solucionar els habitants d’aquesta casa, no els de fora.

Creis que no coneixem el vostre país?

A través dels mitjans de comunicació és impossible, perquè sols surten les notícies molt negatives o res. Mai s’ha dit que Afganistan és molt ric culturalment i amb gent valenta. A Catalunya, amb la crisi, la gent està a punt de tornar-se boja. Doncs a l’Afganistan fa 40 anys que hi ha guerra i encara hi ha persones amb ganes de canviar-lo. És insegur, però les dones van a treballar i a estudiar. Això no ho explica ningú. Només es parla del burca.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 17/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF