Publicitat
Publicitat

MÚSICA

Manu Chao, concert íntim (i selecte) a la Miró

El músic actuà en la inauguració de l'exposició de Jacek Wozniak

Els jardins de la Fundació Pilar i Joan Miró acolliren dilluns una d'aquelles nits que saps que difícilment tornaràs a viure. No és gaire freqüent que Manu Chao actuï per a uns 200 privilegiats que, de manera gratuïta, el pogueren veure a poc més d'un metre de distància.

Un concert intimista, el de dilluns, per un artista internacional que omple recintes amb milers de persones; precisament, com ja ho havia fet dissabte a Porreres. Era tan intimista que, inicialment, havia de ser acústic. Conten que Manu Chao s'acabà encalentint, durant l'horabaixa, i acabà per fer un concert a les totes.

I ho féu amb una gran pantalla a l'esquena, en la qual es projectaven les imatges creades per l'artista polonès Jacek Wozniak per a l'ocasió. Una fusió musical i plàstica organitzada per la Fundació Pilar i Joan Miró, en la qual els suggerents dibuixos de Wozniak, que inaugurava així la seva exposició, havien de reforçar el discurs de la banda.

Chao interpretà la majoria de cançons del seu darrer disc, La Radiolina, les manco conegudes, les manco ballades. Però les intercalà amb les melodies que el feren cèlebre en començar la carrera en solitari, com Clandestino, Próxima Estación Esperanza, Me gustas tú i tantes altres. Per ventura el moment més íntim arribà amb Minha galera, malgrat que no foren gaires les flames dels foguers que s'alçaren en la nit, com pertoca a una balada tan suau i tan bella.

Quasi segur que fou l'únic moment de certa calma en un concert intens, contundent. La fórmula de Chao, no debades, és interpretar versions més curtes de les cançons, sense allargar-les en excés. I sense aturar; una darrere de l'altra. Com a molt, les característiques botzines dub entre cançó i cançó, que tant han influenciat el músic basc Fermin Muguruza.

Cal no oblidar els talls de veu que llança ininterrompudament: permanece a la escucha, no todo lo que es oro brilla, te lo dije muy clarito, once de la noche en Managua, Nicaragua.

Ara bé, allò que no se sentí fou cap cançó de Mano Negra, la banda amb la qual Chao, de mare de Bilbao i pare gallec, es donà a conèixer. Encara no havia tornat el mite alterglobalitzador que és ara, sinó que Mano Negra encenia els ànims d'una generació contracultural amb un peu a París, més propera als banlieus i als seus joves perduts que no a les masses que el segueixen ara arreu on vagi. I encara manco als benestants assistents al concert de dilluns a la Miró, trets molts d'ells del passeig Marítim, vestits de Burberry i Tommy Hilfiger.

Tanmateix, tots els privilegiats que poguerem assistir a tan íntim concert ho foren per partida doble: s'hi entrava per invitació gratuïta. Així s'explica que hi hagués algunes estiloses parelles amb els seus infants dormisquejant damunt la gespa. I que cambrers d'etiqueta servissin copes de vi a rompre (del binissalemer celler Jaume de Puntiró), tot maridat amb pastís de pastanagó.

És, potser, l'escena que descriu la vetlada: la desconnexió entre la selecta festa de la Miró i els principis ideològics que simbolitza el mateix Manu Chao, no ja per llunyania als banliueus, sinó també perquè fins i tot Porreres quedava molt enfora. Unes contradiccions, però, de les quals tampoc no s'escapa qui escriu aquestes retxes.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 10/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF