Publicitat
Publicitat

Castorf culmina la radical desmitificació de Wagner

La fi del món té lloc entre la Borsa de Nova York i un carreró atrotinat de Berlín. Només que no hi ha fi del món. Aquest és el cop de gràcia de la nova producció de L'anell dels Nibelungs amb què el Festival de Bayreuth ha celebrat el bicentenari del naixement del seu fundador i raó de ser, Richard Wagner. Frank Castorf no és el primer ni l'últim director a qui li interessen ben poc els detalls de l'argument que ha de dur a escena. El truc és oferir una alternativa coherent i que enriqueixi l'obra des de noves perspectives. Vistes les dues darreres parts, Siegfried i El capvespre dels déus , en aquest Anell conviuen intuïcions suggestives amb una pila d'elements desconcertants.

La intenció de Castorf és evident, desmitificar i enderrocar de dalt a baix personatges i situacions, oblidant-se de tota narrativa convencional i bombardejant les habituds de l'espectador amb escenes d'un surrealisme delirant: Siegfried liquida Fafner amb una sorollosa ràfega de Kalàixnikov; un cocodril es cruspeix un ocell del bosc sortit del Carnaval de Rio; un cotxet cau escales avall, com a El cuirassat Potemkin , aquí ple de patates, vés a saber per què.

Wagner, capitalisme i comunisme

Una degradada fauna humana es mou a cavall entre capitalisme i comunisme, dos mons ben servits pels espectaculars decorats giratoris d'Aleksandar Denic. Siegfried combina un imaginari mont Rushmore del comunisme -amb Marx, Lenin, Stalin i Mao- amb l'Alexanderplatz de Berlín, mentre que a El capvespre una parada de döner kebab de la part est de la ciutat alemanya és veïna de Wall Street.

Sorprenentment, el bo de la pel·lícula deu ser Hagen. Després de colpejar Siegfried amb un bat de beisbol, és la seva imatge la que es veu en pantalla, passejant tranquil per un bosc mentre sona la grandiosa marxa fúnebre d'un fals heroi. Potser per no donar idees perilloses, no veiem si Brünnhilde incendia la borsa després de ruixar-la amb benzina, però el teló es tanca amb les filles del Rin mirant com crema el bidó on han llançat l'anell motor de la història, mentre el Hagen fílmic sura beatífic a l'aigua. Tot i ser l'última funció del cicle, sense Castorf a la sala, la bufada al muntatge va ser notable.

Kirill Petrenko va garantir la qualitat musical amb una gran plasticitat sonora i uns temps tendint a lents, mentre que cor i orquestra segueixen sent el puntal de Bayreuth. D'un repartiment més solvent que exaltant cal citar el sòlid Wanderer de Wolfgang Koch, el massiu Hagen d'Attila Jun, una Brünnhilde d'agut ferm i caracterització tova de Catherine Foster i un Lance Ryan que segueix sent dels pocs que resol sense patir el paper de Siegfried.