Plebiscitàries a Espanya?

Hi haurà primer unes plebiscitàries a l'estat espanyol que a Catalunya? Amb el ritme que Mas i Junqueras estan imprimint a l'assumpte, no m'estranyaria. Algú dirà que a Espanya ningú no ha parlat de convocar unes plebiscitàries, però això, com ens recordava ahir Joan B. Culla, no depèn tant de qui convoca com del significat que li vulguin donar els electors. Esmentava l'exemple de la victòria socialista de 1982, que fou interpretada com una aposta decidida pel canvi i per la ruptura amb el passat. També escrivia sobre les municipals de 1931, que conduïren a l'abdicació del rei i a la proclamació de la II República. En principi, tant uns comicis com uns altres tenien un caràcter més aviat ordinari, almanco en la intenció dels responsables de la convocatòria.

Ahir es va fer pública una enquesta de My World per a la Cadena Ser. Com sabreu, donava Podem com a guanyador dels comicis, però això, per si mateix, no imprimiria un caràcter extraordinari a les eleccions generals. El que seria inèdit és el pronòstic que entre el PP i el PSOE no sumarien més de la meitat dels vots, sinó que es quedarien en un 46,5% de les paperetes. Si això arribàs a succeir el missatge de canvi, no de simple alternança, seria inapel·lable o de molt difícil d'eludir. Amb els magres resultats dels tres majoritaris (Podem, PP i PSOE, amb aquest ordre), seria complicat imaginar una sortida que no fos un govern de coalició –no sé quina; no veig quins arguments es podrien utilitzar per negar-se a un procés constituent o a una reforma constitucional, ja que la immensa majoria dels integrants del Congrés i del Senat s'hi haurien presentat amb aquesta bandera; tampoc no veig com seria possible no interpretar-los com un no rotund a això que ara se'n diu "austeritat" i com l'exigència d'una renovació molt exigent dels ocupants de la vida política. A uns, aquest panorama els resultarà il·lusionant; a altres, els farà por. Del pes de cada component, la pulsió de canvi real o la defensa atemorida de l''statu quo', dependrà el futur. El que està clar, crec, és que, com ha succeït a Catalunya, el camí per a terceres vies podria fer-se cada pic més estret –amb això no vull dir que les terceres vies siguin dolentes a priori, sinó que s'aniran quedant sense espai.

De tota manera, encara que cada dia que passa tenen possibilitats de ser més precises, hem d'anar alerta amb les enquestes. Ofereixen un resultat global al conjunt de l'Estat, però no realitzen una assignació d'escons. Aquests s'assignen per províncies i les que són molt petites només tenen dos diputats, la qual cosa vol dir que la tercera força política, per molt bon resultat que hi hagi assolit, no tendrà cap diputat per aquesta província. Som, per tant, lluny encara de poder imaginar una composició precisa del Congrés i del Senat.

A banda de la por, un discurs que fins ara ha fracassat, pareix clar que l'evolució de la situació econòmica també serà determinant per al que ha de ser el resultat definitiu. No és esperable que canviï massa. Com més millori, el resultat serà més favorable al PP; com més es mantengui o empitjori, més punts té Podem de consolidar els pronòstics. Atès que la diferència en vot que hi hauria entre ells no és tan gran segons els sondejos, pareix que no es pot donar res per definitiu. Llevat d'una cosa: si no es produeixen grans sorpreses, la composició del Congrés no s'assemblarà gaire a la de l'actual.

I no ho dubteu, aquestes variacions, aquestes tendències, aquestes propensions, tendran molta influència en unes eleccions que vendran abans, les autonòmiques i municipals. Sembla que Bauzá està encantat donant per fet que les perdrà, com si aquesta fos l'única manera d'activar els seus votants més desmotivats.

EDICIÓ PAPER 24/08/2019

Consultar aquesta edició en PDF