OBSERVATORI
Portada 02/01/2015

Pintors de cinema. ‘Mr. Turner’, per exemple

4 min
'Mr. Turner' de Mike Leigh no aconsegueix que l’existència del pintor anglès desperti interès.

Encara que el cinema en color va començar a principis dels anys vint, exactament el 22 de novembre de 1922, amb ‘The toll of the sea’, el primer biopic sobre un pintor rellevant va ser rodada en blanc i negre l’any 1936. Una bona pel·lícula d’Alexander Korda, protagonitzada per l’immens Charles Laughton, interpretant ‘Rembrandt’. Va ser l’arribada del ‘technicolor’ ja consolidat, més enllà de la utilització d’un filtre vermell i un altre de verd en els primers experiments, amb els consegüents problemes lògics en el moment de la projecció, el que va propiciar les biografies cinematogràfiques de grans artistes plàstics, que habitualment i com a constant fins avui dia han utilitzat les paletes dels diferents protagonistes com a font d’inspiració, tant pel que fa a l’estètica com pel retrat psicològic. De totes maneres, la primera pel·lícula biogràfica, en el sentit més ampli, d’un pintor va ser ‘Moulin Rouge’ de John Huston (1952), la vida i ‘miracles’ de Toulouse Lautrec, a qui donà vida José Ferrer. Poc després arribà a les pantalles ‘El loco del pelo rojo’ (1956) de Vicente Minelli, interpretada per Kirk Douglas en el paper de Vincent van Gogh i Anthony Quinn com a Gauguin. En qualsevol cas, reconec que ambdues em varen impressionar, que és un verb adient. La primera per la meva admiració als dibuixos del pintor tan aficionat a l’absenta, al món de la nit i a la llum artificial. A més de per l’exercici cromàtic de Huston i el seu operador, Oswald Morris, amb el qual el que mostraven, descrivien i escorcollaven era molt més que l’existència del pintor, era tota una època, la del París bohemi. Pel que fa a la segona, resultava encara més fonamental la peculiaritat del biografiat, encara que peculiar em sembla un eufemisme per definir l’atribolada existència del personatge, però també i sobretot en aquest cas per la utilització del color per contextualitzar totes i cadascuna de les situacions personals que s’anaven traduint en el traspàs del llenç a la pantalla. Una acurada dissecció de la vida i obra del pintor a través de les seves relacions amb Gauguin o amb el seu germà Theo, a qui també Robert Altman va dedicar una de les seves petites obres mestres amb el títol de ‘Vincent i Theo’ (1990), sobre la seva correspondència, entre d’altres biografies del turmentat artista. Dues pel·lícules d’èxit que han quedat perfectament reflectides com a referent en la història del cinema.

A partir d’aquí, tot un seguit de personatges dedicats al món de l’art han anat apareixent a la pantalla gran, des dels esmentats passant per Miquel Àngel a ‘El tormento y el éxtasis’ (1965) de Carol Reed, amb el gran duel entre Charlton Heston, com l’artista, i Rex Harrison, com el pontífex Juli II. Inoblidable com va pintar la capella Sixtina. O ‘Basquiat’ (1996) de Julian Schnabel, que contava la intricada vida del pintor finat per una sobredosi a vint-i-set anys, com també tot un món liderat per Andy Warhol i amb un repartiment, si no antològic, que també, almenys absolutament mediàtic, amb David Bowie, Gary Oldman, Courtney Love, Benicio del Toro o Willem Dafoe, entre d’altres. O ‘Frida, naturaleza viva’ (1984) de Paul Leduc i ‘Frida’ (2002) de Julie Taymor amb Salma Hayek exercint de l’artista i amant de Diego Rivera, o la no menys turmentada biografia de ‘Pollock’ (2000) dirigida i interpretada per Ed Harris, o la vida de Modigliani a ‘Los amantes de Montparnasse’ (1958) deJacques Becker, com a exemples paradigmàtics d’unes vides presidides per la desesperació, la insatisfacció...

Pel que fa a la creació i la reflexió de la creació, sempre sembla que es toca de passada, sense entrar de valent en el més interessant de la vida d’un artista, encara que podem trobar dues obres que sobrepassen la perfecció, com és la magnífica ‘Andrei Rubliev’ (1966) d’Andrei Tarkovsky, la vida del pintor d’icones rus, rodada en blanc i negre, o ‘El sol del membrillo’ de Víctor Erice, un documental sobre moltes de les característiques d’un home, Antonio López, que no ha necessitat extravagàncies ni elements externs que no siguin la seva feina i que facin interessant la seva existència. Sens dubte, una excepció.

N’hi ha moltes més, com ‘Goya en Burdeos’ (1999) de Carlos Saura, més històric que pictòric, o ‘La joven de la perla’ (2003) de Peter Weber amb Colin Firth donant vida a Vermeer, un melodrama romàntic que utilitzava de manera precisa la llum del pintor holandès com a gran vasa. Tot aquest pròleg per parlar de ‘Mr. Turner’ de Mike Leigh, que ni aconsegueix que l’existència del pintor anglès ni la seva obra despertin interès més enllà d’algun fotograma paisatgístic i característic del ‘propietari’ de la Tate Gallery, de la mateixa manera que l’elecció cromàtica d’una mena de virat sèpia pel que fa als decorats resulta massa postissa. La pel·lícula conta els darrers anys de la vida de Turner, la seva relació amb les dones, la d’un cretí primari, i amb el seu pare, perquè pel que fa a la que mostra amb altres pintors, amb Constable per exemple, no els deixa gaire ben parats amb tan sols una pinzellada inconsistent. Segurament la interpretació de Timothy Spall sigui rellevant, encara que a mi veure un home grunyir durant ni més ni menys que cent cinquanta minuts no em va semblar especialment magnífica.

PS: ‘Big Eyes’ de Tim Burton també parla de pintors, que no de pintura, de Margaret Keane l’artista, i del seu espòs, Walter, que els signava, que per cert em recorda en certa mesura i en alguns aspectes la relació entre Rodin i Camille Claudel, l’artística, que va contar Bruno Nuytten a ‘La pasión de Camille Claudel’ (1987) amb Depardieu i Adjani de protagonistes.

stats