Ainhoa Arteta, artista

PalmaQuan Robert Schumann va compondre Fantasia va escriure a la seva esposa: “No és més que un llarg crit d’amor cap a tu”, però amb aquesta frase podria haver-se referit a pràcticament totes les seves composicions, com per exemple les cent trenta lieder que va escriure el 1940, l’any en què es va casar, l’any en què Clara Schumann complia vint-i-un anys, entre les quals figuren les de Frauenliebe und leben (Amor de vida i dona). Amb aquesta peça de vuit cançons inicià Ainhoa Arteta el seu recital pollencí, acompanyada al piano per Rubén Fernández-Aguirre, i que es va iniciar amb una llegenda urbana, que com a tal no va tenir lloc. “Diuen que vendran els reis”, i tant és així que a més del públic habitual que omplia el recinte, el convent estava farcit de polítics amb la intenció de fer paper. Però aquesta és una altra història, desgraciadament la nostra.

La bona història era damunt l’escenari. I ja des del primer moment va quedar clar que la soprano no havia vingut a entretenir el respectable. El punt de mira estava molt més alt i cap allà va fer diana. Perquè si la soprano va començar amb Robert Schuman, la continuació fins i tot va pujar de nivell amb Morgen, Ständchen i Zueignun, de Richard Strauss.

Dir que Ainhoa Arteta va estar deliciosa seria fer curt, fins i tot injust. Arteta va donar el millor de si mateixa i així ho va transmetre al públic bocabadat. Va ser dolça, va ser trista, va ser tot el que necessitava cada interpretació amb la veu com a únic instrument. Una veu que està en un moment de plenitud i ho demostrà amb la quantitat de registres de què va fer gala, pràcticament tots i amb una precisió vocal d’aquestes que et fan dir allò de “que bé que som aquí”.

La segona part, música espanyola, que inicià amb les Balades italianes d’Isaac Albéniz, per després sortir del programa per cantar La maja y el ruiseñor d’Enrique Granados, que va ser la darrera música que va escoltar Albéniz dos dies abans de morir, tal com va explicar la soprano. Més programa amb Tonadillas, també de Granados, per finalitzar amb Siete canciones populares españolas de Manuel de Falla. Tampoc un programa per agradar fent dreceres. I aquí començaren els “bravos”, que la cantant va agrair amb un bon grapat de bis, com per exemple A Chloris del veneçolà Reynaldo Hahn, que Arteta va posar a l’altura del Morgen d’Strauss. Una mica de sarsuela, La del manojo de rosas, després El cant dels ocells, per tancar un vespre encisador amb Cantares de Turina, amb una Arteta pletòrica i un pianista tan excepcional com adient en l’acompanyament.

El llistó està molt amunt. Si es manté així, en podrem fer un llepadits, d’aquesta 53a edició del Festival de Pollença, el segon de l’era Joan Valent.