S’acosta el final de la segona edició de Jardí desolat, dedicada, com no podia ser d’altra manera, a William Shakespeare, l’any del 450è aniversari i, per tant, una mica de resum improvisat no sembla una mala idea. Sense arribar encara, per raons òbvies, a la valoració de les dades oficials d’assistència, val a dir que el públic no ha estat a l’altura de les circumstàncies. Gairebé doblant l’oferta pel que fa a les representacions, a hores d’ara el públic no ha augmentat o, el que és el mateix, si la passada edició dedicada a Txèkhov s’havien de fer dobles funcions algun dia, aquest any l’excepció ha estat penjar el cartell d’‘entrades exhaurides’.
Per ventura l’estiu passat es va crear una expectativa excepcional, amb una sensació de “no hi haurà entrades” que generava ansietat i aquest cop, amb més oferta, la sensació ha estat la contrària. També és cert que el que ha canviat bàsicament dins l’estructura organitzativa d’aquesta mena de festival estiuenc -nascut, com diu Josep R. Cerdà en el programa de mà, des de la misèria i amb el talent com a estendard-, ha estat deixar la taquilla inversa per a millor ocasió i així sortejar les misèries de més d’un espectador a l’hora de posar-se la mà a la butxaca un cop acabat l’espectacle i posar un preu tancat més que assequible. Si aquesta és una de les raons, estam arreglats. Per una altra banda, no crec que interessi més Txèkhov que Shakespeare, tampoc menys, o si més no ho deixarem a la subjectivitat que presideix tots i cada un dels actes de la nostra existència i que alguns cops confonem amb la veritat absoluta.
Des d’aquesta subjectivitat, quatre versions de tres obres, Hamlet, Otel·lo, dos cops, i Somni d’una nit d’estiu, escrites per William Shakespeare i Josep R. Cerdà, Núria Vizcarro, Corcada Teatre i Bernat Molina. De qualitat indiscutible, recomanaria a tots els que no hàgiu “tengut temps” per veure-les que ho faceu a qualsevol de tots els bolos que m’agradaria que es produeixin per part de qualsevol dels grups que hi han intervingut. Per això, per aquesta evident dosi d’imaginació demostrada pels col·legues del bard, i per moltes altres, no cal fer cap rànquing ni competició.
Dit això, el que volia era parlar de Deliri d’una nit d’estiu, la darrera de les obres que s’han citat al Jardí desolat, escrita i dirigida per Bernat Molina, i interpretada per Joan Bibiloni, Joan Manel Vadell, Alexandra Palomo, Rafel Fiol i Lina Mira. Habitualment, els qui hem d’escriure sobre una obra, a mesura que transcorre, anam prenent notes, ja sigui mentals o en qualsevol paperet, sense pensar-hi, per deformació. Idò vet aquí que amb Deliri d’una nit d’estiu, quan me’n vaig adonar, no ho havia fet ni un sol cop. Havia rigut, aplaudit, com la resta, sense adonar-me que després m’havia de seure davant l’ordinador ja amb gairebé tot una mica de camí. He hagut de fer el camí un altre cop cap enrere i veure-la tota de bell nou, des de la memòria i amb la subjectivitat com a companya. Un cop revisada, sorgí un altre problema. Si començo a dir el que m’ha semblat cada canvi de terç, i són tres o quatre, fins i tot cinc, destaparé el factor sorpresa i si algun futur espectador ho llegeix, encara que sigui per casualitat, es perdrà bona part de l’encant. No tant els encanteris de tots coneguts a l’original, que com no podia ser d’altra manera surten, fins arribar un altre cop al principi de l’obra. Del principi no puc dir ni paraula, encara que els espectadors es trobaran amb un paperet que anuncia la projecció d’una pel·lícula, també basada en una obra de Shakespeare, concretament Romeu i Julieta. A partir d’aquí, que és el principi del “deliri”, ni mu. El que puc dir és que està farcida d’acció, acudits, imaginació, fantasia, música i a sobre imatges d’una altra pel·lícula, que no és de Shakespeare, i no en diré ni el títol, però no menys emblemàtica que la resta de tot el que succeeix en aquest jardí encantat. Que si ho varen fer bé els actors i actrius? Per sort, això fa temps que ja no és notícia. Ho seria el contrari. Com diu el programa de mà: “Ara tenim els professionals més preparats que hi ha hagut a la història” i a Deliri d’una nit d’estiu tots i cadascun d’ells ofereixen un bon tast de les seves habilitats. Això de Bernat Molina, un torrent d’imaginació que va desbordar qui signa aquest paperet i que si pot tornarà a veure-la. Que difícil és escriure tant i no dir res. O sí, hi vagin, no se’n penediran.
