Bunyols amb sucre per berenar
Els bunyols, com la majoria de pastes fregides, tenen l'origen en la cultura àrab i morisca, i eren valorats i consumits en moltes de les seves celebracions
CuinerLes tradicions formen part del nostre substrat històric i cultural, mantenir-les i transmetre-les reforça els nostres trets diferencials.
"Demà són les verges, tots hi hem d'anar, de bunyols amb sucre, hem de berenar" versa el cançoner mallorquí, com sempre fidel inventari costumista. Aquesta cançó i moltes altres, algunes de gra gruixat, no fan més que donar constància de l'usatge que hi havia antany d'anar, tal dia com avui, a cantar serenates a les fadrines a canvi d'un bunyol i d'una tímbola de mistela, costum que ha arribat als nostres dies reconvertit en festa popular, esper que desproveït de tota càrrega misògina o masclista, ventilat al màxim de pudor rància i fora tota càrrega de ruralisme mal interpretat. Som poc donat a la genuflexió i gens partidari d'aquells que consideren el sexe un acte impur i llavors la castedat font de tota virtut. Per tant, em grinyolen bastant les celebracions d'avui i demà, però crec que cal fer un esforç per descontextualitzar el que del perquè. Aquesta tradició i moltes altres formen part del nostre substrat històric i cultural, mantenir-les i transmetre-les reforça els nostres trets diferencials i ens conforma com a poble.
La religió cristiana celebra aquest dia el martiri de Santa Úrsula i les onze mil verges, a mans dels Huns, a la ciutat de Colònia cap al segle IV, si bé els historiadors diuen que, en el millor dels casos, foren onze les verges turmentades. L'origen de l'errada podria trobar-se en un document del segle X, en què XI m virginum es llegí com undecima millia virginum -onze mil verges- en lloc d' undecima martires virginum -onze màrtirs verges. D'onze a onze mil, quasi res diu el diari! Ja veig on han après a comptar multituds determinats coetanis nostres.
Dolç popular
Els bunyols, com la majoria de pastes fregides, tenen l'origen en la cultura àrab i morisca, i eren valorats i consumits en moltes de les seves celebracions. La manera de fer-los ha variat sensiblement dels orígens. En el receptari morisc solien anar perfumats de flor de taronger i banyats d'aiguamel o mel bullida; més tardana és la possible incorporació de la patata o moniato, ambdues provinents del continent americà; posterior és també l'hàbit que hi ha a redols de perfumar-los amb anís . Dolç popular per excel·lència en els mesos de tardor i hivern, se'n solien fer tant per les Verges com per Tots Sants i també era juntament amb el vi dolç el darrer piscolabis del ball de matances.
Com passa amb tota recepta extremadament comuna, n'hi ha infinites variants, cada casa en té una, o més d'una, i no solen faltar les befes de si "els de ma mare són millors" o si "els de ta mare agafen molt d'oli"; no res: la sal i pebre de la convivència familiar. Jo, per no entrar en polèmica, només constataré un fet demostrat científicament, les millors orellanes del món són les que fa madò Antònia Calenta, que per pura casualitat també és la meva padrina. Ja que hem parlat de les orellanes, les cosines germanes dels bunyols, es fan amb ingredients senzillíssims però si estan obrades amb bones mans esdevenen una temptació difícil de superar.
Si avui vespre teniu pensat anar a enrevoltar qualque enamorat o enamorada, els temps canvien per a bé, d'eixau anar els clavelitos i mirau de cantar les cançons nostres. Si és tard i els infants ja són a jeure, no fa res si n'hi ha qualcuna de grollera, no riureu tant, joves, mai.
