Pedro Sánchez esclafa Pablo Motos
La inestabilitat entre els dos es va fer evident de seguida amb la incapacitat de decidir si es tutejaven o es tractaven de vostè
El cara a cara entre Pedro Sánchez i Pablo Motos generava moltes expectatives. Primer, perquè el president del govern espanyol s’ha referit al presentador indirectament com un dels que inflen la bombolla del sanchisme. Però també perquè Motos porta anys exhibint una prepotència conservadora i fent la gara-gara a la dreta. La inestabilitat de la parella d’interlocutors es va fer evident de seguida amb la incapacitat de decidir si es tutejaven o es tractaven de vostè. Van passar del vostè al tu, van trontollar en l’elecció i van tornar al vostè com una resignació. Sánchez, però, no va renunciar a la reiteració del nom del presentador tal com ho faria un venedor de cotxes o d’enciclopèdies.
Sánchez va aterrar a El hormiguero amb un braçalet amb la bandera LGTBIQ+ i es va trobar un Motos neguitós i molt a la defensiva. Motos va perdre temps intentant negar el biaix ideològic del seu programa i va gosar llistar els mitjans progressistes que considera que remen a favor de Sánchez admetent així, sense voler, el seu paper oficial a la contra. Fins i tot va mostrar un vídeo en què els seus tertulians habituals revelaven el seu vot d’esquerres. Va menysprear la figura del president del govern amb brometes impertinents: “De presentador a presentador, si puede hacer las respuestas más cortas...” Li va recordar les crítiques que Felipe González o Alfonso Guerra han llançat contra ell. Motos el va interrompre atropelladament en les primeres respostes i fins i tot li replicava entre dents. “Hemos hecho muchas cosas”, deia Sánchez. “¡Faltaría más!”, remugava Motos.
Al principi va semblar que presenciaríem el combat entre un victimista i un ressentit. El que lamentava esgotadorament la bombolla mediàtica del sanchisme contra un presentador més interessat en tenir la raó que en fer la seva feina. Però tot plegat va fer aparèixer la millor versió de Pedro Sánchez que hem vist fins ara. Tot just arrencar ja va sortir al plató més actiu i seductor. I això que la primera pregunta de Motos ja feia pena. Li va lloar a Sánchez la seva bona forma física i li va preguntar quant pesava. Una estratègia que ja va marcar el nivell del que vindria a continuació. Les preguntes de Motos tenien més de cunyat tronat que de periodista, i van permetre que aparegués un president més ràpid, espontani i vehement.
El so de l’orellera
A poc a poc, Pedro Sánchez es va anar apropiant de l’entrevista; el presentador cada vegada hi podia ficar menys cullerada i el líder del PSOE va saber deixar anar tot el seu discurs polític amb intensitat i espontaneïtat. La claca del públic va sonar, però menys del que és habitual a El hormiguero. I la comèdia final de les formigues de pelfa va ser útil només perquè Motos descansés de la sacsejada que acabava de rebre. I la prova és que, a mesura que avançava l’entrevista, més es filtrava el so de l’orellera per on algú anava donant indicacions a Motos. L’espavilat presentador va acabar el programa reduït a un altre ninot de pelfa. Si Sánchez hagués assistit abans a El hormiguero, potser la bombolla no s’hauria fet tan grossa.
