OTAN, Gaza i immigració: totes les batalles que Pedro Sánchez lliura en solitari

Brussel·lesUna de les imatges que va deixar la cimera de l'OTAN de la Haia va ser un Pedro Sánchez aïllat. Se'l va veure lleugerament apartat en la foto de família dels dirigents de l'Aliança i sense parlar amb cap dels seus homòlegs durant els instants previs a l'inici de la trobada, quan és habitual que els líders aprofitin per intercanviar unes paraules de manera més distesa. Tot i que pot semblar un detall innocu, representa d'una manera exacta en quina situació es troba el president d'Espanya a l'escena internacional en aspectes com el rearmament d'Europa, la defensa de la lluita contra el canvi climàtic, la guerra de Gaza i el govern de Benjamin Netanyahu o, entre d'altres, la immigració.

L'onada reaccionària es va fent grossa i ja ha fet bascular el posicionament dels aliats habituals d'Espanya a la dreta, tant a la Unió Europea com a l'OTAN. De fet, Sánchez és ara el principal líder socialista del bloc europeu i, dins de l'Aliança, l'únic progressista que dirigeix un país amb més pes és el britànic Keir Starmer. A més, alguns dels dirigents que també són de la família socialdemòcrata es troben molt lluny dels del cap de l'executiu espanyol, sobretot en migració i defensa.

A la cimera de la Haia de l'OTAN es va fer evident la solitud de Sánchez. Ni un cap d'estat o de govern més va posar traves a l'exigència de Donald Trump per acordar un compromís d'assolir un mínim de despesa militar equivalent al 5% del producte interior brut (PIB) de cada estat. De fet, la seva oposició i les posteriors amenaces contra Espanya del president dels Estats Units van centrar gairebé tota l'atenció de la trobada anual de l'Aliança Atlàntica. Amb tot, i malgrat que va donar el seu vistiplau a l'acord del 5%, el líder del PSOE es continua negant a assolir aquesta taxa de despesa en defensa i manté que es quedarà en el 2,1%. Una posició que s'ha d'entendre per la situació al Congrés: tots els socis de Sánchez recelen o directament rebutgen l'augment de la despesa militar.

Per contra, també es troba sol en la defensa de la lluita contra el canvi climàtic. Tot i que fins fa pocs anys era de les principals obsessions de Brussel·les i del global de la UE, ara s'ha convertit en una qüestió completament secundària i, fins i tot, alguns dirigents –inclosa Ursula von der Leyen– troben que algunes mesures comunitàries en matèria ecologista són excessives. En aquest sentit, les inversions que fins ara es volien destinar sobretot a la defensa del medi ambient s'estan desviant al rearmament. Un dels casos més clars és el del Banc Europeu d'Inversions; és el principal braç financer del bloc comunitari i, si bé en un primer moment tenia la funció d'impulsar la transició ecològica, ara es vol fer servir per incrementar la capacitat militar de la indústria bèl·lica europea a marxes forçades.

La UE ignora la petició de Sánchez de sancionar Israel

Dilluns ho va demanar el ministre d'Afers Estrangers, José Manuel Albares, en el Consell d'Exteriors de la UE sense èxit i Sánchez ho va tornar a intentar dijous en el Consell Europeu. Tanmateix, la UE els va ignorar completament en les dues ocasions. Els líders europeus van decidir no anul·lar l'acord d'associació amb Israel, ni de manera parcial ni temporal, i no aplicar cap sanció a Tel-Aviv.

Els únics països que van donar suport a la iniciativa de Sánchez van ser dos dels més petits del club comunitari, Eslovènia i Irlanda. La resta de socis van considerar que la decisió que van prendre el 21 de maig de revisar l'acord d'associació amb Israel –un gest sense cap conseqüència pràctica– ja és suficient per posar pressió diplomàtica a Netanyahu, que continua bloquejant l'ajuda humanitària a Gaza després de 55.000 morts. Tot i això, fonts de la Moncloa van mostrar-se "molt satisfetes" perquè els homòlegs de Sánchez havien accedit a incorporar en les conclusions de la trobada una referència a l'article número 2 de l'acord d'associació entre la UE i Israel.

Malgrat la seva solitud, totes les empreses que Sánchez té en l'escena internacional li permeten desviar l'atenció de tots els casos de corrupció que l'assetgen. De fet, el cap de l'oposició, el popular Alberto Núñez Feijóo, el va acusar de "buscar un xoc" de manera "artificial" amb Trump perquè, almenys durant uns dies, es deixés de parlar del cas Santos Cerdán. En aquest sentit, malgrat que l'ex número 3 del PSOE declara dilluns al Tribunal Suprem, la setmana que ve tornarà a tenir l'oportunitat de continuar mantenint l'atenció mediàtica en qüestions internacionals per la Conferència Internacional sobre Finançament per al Desenvolupament de l'ONU que es farà a Sevilla, i que acollirà dirigents i autoritats de tot el món.

El discurs antiimmigració de Meloni s'imposa

Von der Leyen va tornar a presentar en el Consell Europeu el reguitzell de mesures que pretén impulsar per reduir l'entrada de nouvinguts a la UE i fer més eficients les polítiques de retorn. Com? Copiant el pla de la primera ministra italiana, Giorgia Meloni, que ha creat camps d'immigrants fora del territori europeu per deportar-hi persones que han entrat i viuen de manera irregular a Itàlia. Es tracta d'una iniciativa que els mateixos tribunals europeus dubten que compleixi amb la normativa europea i el dret humanitari i internacional. Per això, Brussel·les també ha tirat endavant propostes legislatives per donar empara legal al pla Meloni.

Tot i que la dirigent italiana temia no ser gaire ben rebuda a la UE, la gran majoria de líders comunitaris la van rebre amb els braços oberts i es van fer seves les receptes antiimmigració. Una de les líders que més li fa costat és la primera ministra de Dinamarca, la socialdemòcrata Mette Frederiksen, que també és una gran defensora del rearmament i la remilitarització de la societat europea. De fet, la dirigent danesa és a hores d'ara la segona líder del Partit Socialista Europeu amb més pes dins del bloc europeu, només per darrere de Sánchez. Però ni ella li fa costat en aspectes clau com la immigració o defensa. El president del govern espanyol nada gairebé tot sol i a contracorrent de la majoria dels seus homòlegs, tant a la UE com a l'OTAN.