After sun
Política 18/07/2023

El millor estiu de Yolanda Díaz: l'esquerra és una tradició

Sumar vol repetir l’operació de Podem, però amb unes circumstàncies i un to molt diferents

3 min
Yolanda Díaz de petita a Galícia

BarcelonaLes criatures riuen i xisclen amb barreja d’excitació i por, n’hi ha un parell que es miren l’aigua com una amenaça. Normal: les aigües de les platges de Ferrol són molt fredes i les onades són tremendes; avui s’hi fan competicions de surf. No és que aquest cronista d’estius de polítics hi hagi estat mai: ens ho diu Yolanda Díaz, que és la més menuda de la foto. La flanquegen germans i amics d’infància, la data és pels volts del 1975, i puja directa al pòdium d’aquesta sèrie d’articles gràcies a les vibracions bucòliques-vintage que irradia, que pel mateix preu lliguen la candidata a la geografia de la costa gallega i a una disposició comunitària.

Díaz va ser la primera nena nascuda a les cases en règim de cooperativa que es van construir per acollir els treballadors d’Astano, una drassana de la ria de Ferrol que aleshores construïa petroliers. Criada al barri de San Valentín, la futura vicepresidenta d’Espanya va heretar del pare la militància al Partit Comunista i a Comissions Obreres, i va transcendir els orígens humils fent-se una carrera d’advocada laboralista. Una biografia amb credencials esquerranoses impecables.

El naixement de consciència de classe en un entorn portuari de Díaz m’ha fet pensar en la segona temporada de The wire, la preferida dels urbanites d’esquerres amb cultura serièfila. En el nom de la sèrie hi ha la cosa. The wire, que vol dir “el cable”, narra la realitat social de Baltimore seguint el fil que lliga les vides de tots els estaments: dels veïns afroamericans més pobres als criminals, dels policies als polítics, acabant amb els periodistes. La segona temporada es diferencia de les altres perquè el centre es desplaça al port, on descobreixes una ciutat dins de la ciutat, un univers amb lleis pròpies. La cultura dels treballadors portuaris és d’un col·lectivisme premodern: l’escalafó i l’antiguitat sempre passen davant del mèrit; el revers sindicalista de la corrupció capitalista de la ciutat.

El lema més famós de The wire és “Segueix els diners”. Darrere de cada desgraciat que acaba a la garjola per vendre un gram de cocaïna caldria estirar un fil fins a arribar a polítics i grans empresaris. Això a Galícia ho saben bé: el fora de camp de la fotografia on veiem la petita Díaz a la platja podria ser perfectament la imatge d’Alberto Núñez Feijóo en una llanxa amb el narcotraficant Marcial Dorado, una instantània que la mateixa Díaz ha fet entrar en campanya aquests dies, demanant explicacions al líder del PP. Qui també parla sempre que pot d’aquesta fotografia és Pablo Iglesias, que ha acabat com el rosari de l’aurora amb Díaz, i fa una mica de riure perquè Díaz es queixa dels mitjans perquè li fan el joc a Feijóo, i Iglesias es queixa dels mateixos mitjans perquè han defenestrat el seu espai per encimbellar la seva successora.

La foto de l’estiu preferit de Yolanda Díaz evoca una gran veritat que un bon dia em va dir Antonio Baños: “L’esquerra no és una ideologia, és una tradició”. Les virtuts i els vicis de la candidata de Sumar, allò que sap veure i allò que se li escapa, estan lligades a aquesta platja de Ferrol, a la cultura sindicalista del barri d’estibadors que va mamar de petita. És un substrat que durant anys va sustentar l’espai marginal d’Esquerra Unida i que Podem va néixer per desbordar. Ara que Sumar vol repetir l’operació, amb unes circumstàncies i un to molt diferents, no tens altre remei que preguntar-te com pot ser que l’esquerra s’hagi desinflat en tan poc temps per necessitar un rentat de cara: si el motiu és un retorn inexorable a la tradició de marginalitat, o si el problema és que en algun moment del camí es van desconnectar d’aquesta tradició.

Els estius dels candidats

stats