REPORTATGE
Política 11/06/2022

Màlaga, la ciutat que s'emmiralla en Barcelona per desbancar Sevilla

L'aposta per atreure empreses tecnològiques posa en el mapa la capital de la Costa del Sol

7 min
Ambient al centre de Màlaga, ple de turistes
Dossier Andalusia contra els seus fantasmes Desplega
1.
Terratinents contra jornalers: l'eterna batalla del camp andalús
2.
Màlaga, la ciutat que s'emmiralla en Barcelona per desbancar Sevilla
3.
Andalusia i les desigualtats persistents
4.
"Vam venir a La Victoria perquè a Cornellà vivíem amb massa estrès"

Màlaga"Sevilla i el seu entorn sempre han estat la zona més rica d’Andalusia, però ara Màlaga és la més dinàmica, on més creixen la població i la renda". Si algú té la pretensió d’acostar-se a la realitat econòmica andalusa ha de parlar amb Francisco Ferraro, president de l’Observatori Econòmic d’Andalusia. "L’OEA és una entitat independent formada per empresaris i acadèmics, a l’estil del vostre Cercle d’Economia", comenta. El seu prestigi el converteix en una de les veus més respectades a Andalusia en l’àmbit econòmic, i molts dels actuals càrrecs de la Junta són deixebles seus.

Un passeig per Sevilla i per Màlaga confirma el diagnòstic. La capital andalusa és una ciutat senyorial que fa les delícies dels turistes, però el seu batec és més lent, més compassat amb la llum tènue que banya el Guadalquivir i que convida a llargues passejades quan el sol comença a pondre’s. En canvi, arribant a Màlaga ja es veu que és tota una altra cosa: el trànsit es multiplica, la densitat humana també, i la ciutat és un formiguer. De turistes, per descomptat, però també d’executius amunt i avall vestits de forma impecable i telèfon en mà. La pregunta és obligada? Què està passant a Màlaga? I la resposta l’hem de buscar en el parc tecnològic de la ciutat, una gran superfície de 300 hectàrees que avui dia aplega més de 600 empreses i on treballen 23.000 persones.

Felipe Romera, director del Parc Tecnològic de Màlaga.
Ambient al centre de Sevilla, al vespre.

L’artífex d’aquest miracle malagueny és algú amb nom i cognoms. Felipe Romera va néixer a Sòria el 1954 i després de voltar món i treballar per a multinacionals com Ericsson o Fujitsu, va recalar el 1990 a Màlaga amb una missió: convertir el que llavors eren uns terrenys erms al costat d’una ciutat grisa i portuària en un nucli d’atracció d’empreses tecnològiques. "El meu model sempre ha sigut Barcelona", afirma Romera, content d’atendre uns periodistes catalans. "Creieu-me que de vegades sembla que no sabeu el que teniu", rebla. El model que va aplicar Romera a Màlaga és el de l’anomenat Silicon Vallès, quan la Generalitat va situar el Vallès Occidental, i sobretot la zona de Sant Cugat, com a pol d’atracció d’empreses tecnològiques als anys 80.

La pregunta, però, continua sense resposta. Quin és el secret de Màlaga? Romera demana anar a pams. El primer salt va ser el 1999 amb l’arribada d’internet. "Les empreses van venir perquè nosaltres teníem fibra instal·lada", explica. El segon salt va venir després de la crisi del 2008, quan van començar a arribar grans multinacionals. I l’últim ha estat amb la pandèmia i la revolució del teletreball. Els darrers temps Màlaga ha guanyat 30.000 habitants, i la majoria són teletreballadors estrangers que s’han instal·lat a la Costa del Sol o a la vall del Guadalhorce, a menys d’una hora del parc i on gaudeixen d’una qualitat de vida envejable, amb xalets amb vistes al mar. "Pensa que hi ha gent que ve de Silicon Valley i diu «Jo allà no hi torno!»", exclama rient. Segons les seves xifres, el parc representa el 20% del PIB de la ciutat i el 7% o 8% del de la província, que és la seva veritable àrea d’influència. "Nosaltres som ara el centre econòmic", assegura.

A Màlaga s’hi han instal·lat moltes start ups propietat de grans grups com Google, Oracle, Fujitsu o el BBVA, però tot i així Romera defuig afirmar que siguin una competència per a Barcelona. "Nosaltres juguem en una altra lliga, la de les ciutats mitjanes, i aquí sí que despuntem", comenta. Més enllà del clima i les infraestructures, Romera explica que el que és veritablement únic del seu model és la cooperació entre empreses a través de la Fundació Institut Ricardo Valle d’Innovació (INNOVA IRV). "Jo els dic: «Per què en lloc de competir no col·laborem en benefici de tothom?» I la veritat és que està funcionant. Aquest model no el tenen enlloc, ni a Barcelona".

Cadis o la decadència de la indústria

La puixança de Màlaga contrasta molt amb la decadència de Cadis, tot i que quan s’hi arriba per carretera la vista dels molls i drassanes que gestiona l’empresa pública Navantia et fa pensar en ciutats pròsperes del nord del continent com Rotterdam, sobretot si s’hi arriba creuant el no menys impressionant pont de la Constitució de 1812, inaugurat el 2015, tercer de la seva categoria a Europa, amb 540 metres de llargària. Tots aquells milions abocats en infraestructures i plans d’ocupació, però, no semblen haver donat resultat. Cadis tenia 150.000 habitants fa 25 anys i ara només en té 114.000. Tot i el pes de la indústria i el turisme, l’atur és del 26%, el doble que l'espanyol.

Qui sap per experiència pròpia el que significa quedar-se sense feina a Cadis és Antonio Montoro, secretari general d’UGT FICA de Cadis, la federació que aplega la indústria i el sector agroalimentari. "Vaig començar a treballar amb 19 anys a la indústria auxiliar del metall. El 1991 vaig entrar a Delphi, l’antiga General Motors, on vam arribar a ser 3.000 treballadors". Montoro té gravada a la memòria una data: el 21 de febrer del 2007, el dia que els van comunicar el tancament. La lluita per aconseguir unes condicions dignes va durar fins al juliol del 2008.

El pacte final incloïa un compromís de la Junta per recol·locar una part dels treballadors, però no van complir. "Estem molt dolguts amb el PSOE. Cadis té una gran capacitat d’atreure qualsevol tipus d’ofertes, però les lluites polítiques sempre ens perjudiquen", explica assegut en una terrassa de Jerez de la Frontera, on sempre ha viscut. Si algú vol aprofundir en les raons de la desafecció de la classe treballadora andalusa amb el PSOE ha de venir a Cadis. "A mi el PSOE mai m’ha donat res; jo no vull subvencions, jo vull que em paguin per la meva feina", diu indignat.

Antonio Montoro, del sindicat UGT, fotografiat al centre històric de Jerez de la Frontera, a prop de casa seva.
Álvaro Zaldívar, treballador social de l'entitat Alendoy de Cadis.

Tot i això hi ha motius per a l’optimisme. "La guerra d’Ucraïna és una gran oportunitat perquè ara caldran vaixells que transportin gas, i es poden fer aquí, a Puerto Real, una de les drassanes més grans d’Espanya", diu Montoro, que encara somia amb tornar a l’època daurada de la indústria a Cadis. Precisament, una indústria molt visible a Jerez de la Frontera és la del vi, amb tres bodegues capdavanteres: González Byass, Fundador i Williams & Humbert. La ciutat és plena de cartells que anuncien un potent festival d’estiu patrocinat per González Byass amb estrelles com la cantant de jazz Diana Krall.

De tornada a Cadis topem amb el barri de La Paz. Són els típics blocs de pisos construïts durant el desarrollismo franquista, en aquest cas per reallotjar els habitants del centre de la ciutat. Avui dia és una zona depauperada, on moltes escoles han tancat per falta de nens, ja que la gent que pot marxa. En una d’aquestes escoles hi treballa Álvaro Zaldívar, director dels cursos de formació que l’entitat Alendoy ofereix amb finançament del programa social de la Fundació La Caixa a joves sense recursos. "Vam començar fa 25 anys copiant el model dels esplais que teniu a Catalunya; fixeu-vos que aquí a l’estiu també en diem casals", explica Zaldívar rememorant els seus inicis al barri.

En aquella època es dedicaven als nens, però ara no tenen més remei que atendre joves que s’han despenjat de l’educació. "Els ensenyem coses bàsiques, com la puntualitat i la constància, que és el mínim que demanen els empresaris", explica. "El problema és que molts tenen moltes necessitats econòmiques i un cop troben una feina ja no poden seguir formant-se, són carn de canó", diu amb un punt de tristesa. També els ensenyen drets laborals, ja que la probabilitat que siguin explotats per empresaris sense escrúpols, sobretot en el sector turístic, és elevada.

Indicadors socioeconòmics de les províncies andaluses
Població (juliol de 2021), PIB per càpita en euros (2019) i taxa d’atur EPA (1T 2022)

De tant en tant, però, es produeix el miracle i algun exalumne aconsegueix sortir-se’n en un entorn tan difícil. Per mostrar la realitat del barri, la que s’amaga rere les parets dels edificis, Zaldívar fa servir una imatge molt reveladora. "Penseu que jo sempre dic que en un bloc d’aquests no fan una dentadura sencera, per a aquesta gent les dents no són una prioritat", ens diu abans d’acomiadar-nos a la porta del col·legi.

Droga a Los Pajaritos

Aquests focus de pobresa els trobem per tot Andalusia, fins i tot a la capital, Sevilla, on hi ha els barris amb la renda per càpita més baixa d’Espanya. Un d’aquests llocs deixats de la mà de Déu és la barriada de Los Pajaritos, amb una renda per càpita de 6.000 euros, semblant a la de països del Tercer Món com Egipte o Angola. Tot i això, al costat d’uns edificis que cauen a trossos, sense ascensors i amb brutícia a la porta, també es veuen motos de gran cilindrada aparcades. "Ells el que no volen és que t’acostis als punts de venda", explica la Melani, la cartera del barri.

Melani, treballadora de Correus, repartint cartes al barri de Los Pajaritos de Sevilla.