Entrevista
Política 27/10/2022

Carles Campuzano: "Junts no deixa de sorprendre’ns. Desitjo que siguin capaços de resoldre aquest desori intern"

Conseller de Drets Socials

8 min

BarcelonaCarles Campuzano (Vilanova i la Geltrú, 1964) havia aparegut en diferents travesses per ser conseller. Però sempre amb Artur Mas de president i CiU al poder. I és que aquesta és la formació a la qual ha estat lligat més de mitja vida. Format a les JNC –que va presidir–, va representar Convergència al Congrés des del 1996 fins al 2019. Un total de 23 anys i 7 legislatures. Fins que va quedar fora de les llistes de les últimes generals arran del desacord amb Carles Puigdemont. L'oportunitat de ser conseller li ha arribat finalment de la mà de qui ha estat durant anys el seu partit rival, quan fa més de tres anys que va estripar el carnet del PDECat i enmig d’una operació de Pere Aragonès per representar “la Catalunya sencera”.

Si algú li hagués dit fa deu anys que vostè seria conseller en un govern d’Esquerra i amb Convergència ja extingida no sé si l’hauria cregut.

— Que seria conseller no m’ho hagués imaginat ni el divendres de fa tres setmanes, quan vaig anar a la celebració dels 40 anys de La Fageda. Vaig coincidir amb el president Aragonès, vam estar parlant una estona. No em podia imaginar que aquell vespre estaríem parlant de la conselleria. 

Se sent còmode en un govern d’ERC?

— Sí. Ja em sentia còmode amb la manera que el president estava afrontant el conflicte polític, que és la qüestió política principal que té plantejada aquest país. De manera que la sintonia amb la línia estratègica del president és total. I, d’altra banda, jo sempre he estat vist al món convergent com un representant de l’ala més socialdemòcrata, més d’esquerra. Per tant, sense ser militant, els punts de sintonia existeixen. 

I la taula confia que pugui donar resultats?

— No tenim altra alternativa, ni nosaltres ni ells. L’alternativa del Codi Penal ha fracassat, ha degradat la democràcia a Espanya i ha provocat dolor a la societat catalana. Les altres alternatives que es van assajar ens porten a la frustració. L'única via per continuar avançant en la solució del conflicte polític és la via del diàleg i la via de la recerca de l’acord polític. 

Al congrés la ministra Montero s’ha compromès a portar al Congrés la reforma del delicte de sedició. Tot i que ha matisat que no ho faran si no tenen garantits els suports. Seria partidari de donar suport a una reforma del delicte de sedició?

— Soc partidari que el conjunt de la legislació espanyola dissenyada i pensada per la lluita contra ETA desaparegui. Tenim massa lleis dissenyades per la lluita contra el terrorisme que s'han utilitzat en la batalla penal de l’Estat contra l'independentisme. Desconec els detalls de la proposta que pugui plantejar el govern espanyol, caldrà veure quin és el contingut. Però és evident que la legislació espanyola en matèria de sedició ha de ser equiparable a les legislacions dels països més avançats del nostre entorn. No podem arrossegar una legislació marcada per la lluita contra el terrorisme d’ETA de la qual s’ha fet un abús absolutament fora de lloc durant els anys del procés. 

Veu viable que es reformi? ¿El PP ha amenaçat amb trencar les converses per la renovació del Poder Judicial si es modifica l'article de la sedició?

— El PSOE sap que no hi ha alternativa al camí emprès en aquests últims temps. I han d’assumir riscos. Perquè no hi ha majoria de progrés a Espanya sense el concurs del nacionalisme basc i l'independentisme català.

Està al corrent del cas Joana Masdeu? Què li sembla?

— Jo només desitjo que Junts sigui capaç de resoldre aquest desori intern. Al país li convé que sigui un partit ordenat que ajuda des de l’oposició a tirar endavant. És evident que amb aquests embolics interns li resulta més difícil exercir aquestes responsabilitats. Però hi ha veus molt lúcides dins de Junts, com les dels exconsellers. Els dirigents farien bé d’escoltar-los. 

Veu factible que el sector Borràs i el pragmàtic s’entenguin?

— Junts no deixa de sorprendre’ns. Vostè mencionava aquesta última anècdota grotesca. Espero que se’n puguin sortir. 

Parlem de drets socials. Coneix el sector entre altres coses perquè ha estat els últims tres anys al capdavant de Dincat –la federació catalana de la discapacitat intel·lectual–. Què li hagués dit aleshores al conseller? Què li semblava més urgent?

— Tenia identificats problemes. I ara amb l’equip de la conselleria coincidim bastant amb els reptes que tenim. D’entrada, de funcionament. Tenim un departament d’Afers Socials que necessita posar-se al dia per garantir que els procediments, les prestacions, les subvencions, els concerts i mil qüestions més que afecten la vida quotidiana dels ciutadans funcionin de manera adequada.

Ara no ho fan?

— Ara el departament té un problema de sistemes d’informació obsolets, falta de personal en determinades àrees o procediments massa complicats. En definitiva, un dels problemes és que gestionem les polítiques del segle XXI amb mitjans i mentalitat del segle XX. Si fem que tot això funcioni millor, farem un avanç molt substancial. 

Perquè això millori és imprescindible aprovar pressupostos?

— Sí, però si el Parlament ens aboca a la pròrroga pressupostària haurem de continuar governant amb aquestes condicions, sempre més difícils per al departament. 

És millor tenir comptes prorrogats o pactats amb el PSC?

— El que necessitem són pressupostos. I espero que tothom sigui responsable, començant per Junts. El millor llegat que han deixat al Govern són els pressupostos del conseller Giró. I la consellera Mas els està acabant de perfilar, no farem gaires invents. De manera que són els consellers que Junts va elaborar i per tant la nostra primera apel·lació és a ells, i al sentit de país. 

I si Junts no els aprova?

— Haurem d’assajar totes les possibilitats que el mapa parlamentari català ens obre. No podem descartar cap escenari. I tant el grup parlamentari com el Govern haurà de prendre les decisions que pertoca. 

Una qüestió clau és la dependència. Catalunya és la comunitat amb la llista d’espera més llarga de persones que tenen reconeguda la dependència i no reben assistència. Què està fallant?

— Aquí tenim dos elements de debat. El primer està vinculat als procediments que se segueixen perquè una persona sigui valorada com a depenent i se li assigni el recurs corresponent. I el segon té a veure amb garantir els mitjans perquè l’acabi rebent. L’equip de la consellera Cervera va prendre decisions per intentar agilitzar els procediments. Estem avaluant si són suficients per reduir la llista d’espera. Perquè, òbviament, aquesta és una prioritat.  

Sempre s’assenyala el problema de l’infrafinançament.

— Des del 2007 s’hauran invertit a Catalunya més de 18.000 milions d’euros en polítiques d’atenció a la dependència. D’aquests, més de 3.000 milions són de copagaments dels ciutadans i 3.000 més d’aportacions de l’Estat; la resta, uns 12.000 milions, són els pressupostos de la Generalitat. Hem d’obrir un debat a tot l’Estat perquè el sistema controlat per la llei de la dependència aprovat el 2006 és pervers. Les comunitats s’encarreguen de finançar la dependència sense tenir atribuïts ingressos suficients. És un sistema que no garanteix ni a curt ni a llarg termini els recursos per atendre les persones que ho necessiten.  I les necessitats aniran augmentant, perquè bàsicament la generació boomer es començarà a jubilar. 

I per què Catalunya és la comunitat que atorga menys graus III de dependència? És a dir, els casos més greus i que donen dret a més ajudes?

— No ho sé, aquestes dades les vaig veure en la meva vida anterior i estic a l’espera de poder-les analitzar. Hem de veure si som més exigents en el compliment dels barems, que són comuns a tot l’Estat, o resulta que som excessivament rígids en aquests barems. I hem de veure si les dades que utilitzem nosaltres i les del ministeri són dades homologables.

En el futur es necessitaran també més recursos per atendre la pobresa. Les entitats adverteixen que no s’havien trobat amb situacions com aquesta. Com es reverteix?

— Encara estem arrossegant les conseqüències de les dues crisis anteriors. La crisi del 2010 a Catalunya liquida 700.000 llocs de treball de manera accelerada. La principal causa de la desigualtat té a veure sempre amb el mercat laboral, sigui pels que no tenen feina, sigui pels que tenen condicions salarials que no garanteixen viure bé. I això castiga sobretot els treballadors amb menys qualificació. I converteix les situacions inicialment fruit d’una crisi amb elements de pobresa crònica. I tot això també té a veure amb l’eficàcia de la despesa social. No és només que tinguem un problema d’invertir més en polítiques socials per pal·liar la pobresa, sinó que la despesa en política social l’hem de fer més eficaç. Els dos grans instruments són la renda garantida de ciutadania i l’ingrés mínim vital.

Són dues prestacions –una autonòmica i una estatal– que no es poden cobrar alhora. Això provoca dificultats burocràtiques. No es pot solucionar?

— Hem de fer el procés d’integració amb urgència, perquè ens ha de permetre millorar la protecció social. Sabem que hi ha dificultats d’ordre burocràtic i legal perquè les dues lleis són contradictòries. Hauria valgut la pena que l’Estat, quan va legislar sobre l’ingrés mínim vital, hagués tingut present que no legislava sobre el buit, sinó que ho feia sobre diverses rendes, quanties i prestacions que ja existien en diversos territoris. 

Ha insistit en els seus primers dies de conseller en la necessitat de posar la mirada en les famílies amb nens petits. Està pensant en una ajuda específica?

— Espanya és l’únic país històric de la Unió Europea que no té una ajuda universal per a la criança. I això té conseqüències. El sistema públic de pensions redueix les desigualtats entre les persones de més de 65 anys i protegeix més o menys les persones grans del risc de pobresa. Però no tenim una prestació d’aquest tipus a escala estatal de criança. Des de la Generalitat no estem en condicions econòmiques de poder abordar un finançament econòmic. L’Estat sí, i el que hauríem d’aconseguir és que l’Estat tingués aquesta prestació. I que si d’entrada no pot ser universal, que pugui anar creixent en la seva quantitat i extensió.

S’hauria de fer per renda?

— Sí. De fet, l’actual prestació de la Seguretat Social és per a fill a càrrec. Una prestació que en el govern Sánchez ha crescut una mica, però està pensat per a famílies realment molt molt molt pobres. Necessitem ampliar aquesta prestació per fill a càrrec i que la poguéssim gestionar des de Catalunya juntament amb la renda garantida. Perquè hi ha un informe d’Ivalua que ens ve a dir que el disseny de la renda garantida no protegeix prou les unitats amb nens.

Aviat hauria de començar a fer fred, la Generalitat va firmar un acord amb Endesa que es va qualificar històric perquè es condonava el deute de 35.000 famílies. Però les famílies denuncien que no està funcionant. Es pot desplegar aquest conveni?

— És imprescindible que la nostra política de lluita contra la pobresa energètica funcioni. Ho era abans de la crisi energètica i ho serà amb més intensitat aquest hivern. El conveni amb Endesa ha de funcionar, però hi ha una dada que m’ha sorprès. A Catalunya tenim uns 100.000 beneficiaris del bo elèctric. A Andalusia, uns 250.000. ¿Hem fet prou perquè el bo elèctric arribi a totes aquelles famílies amb situació de vulnerabilitat? ¿Ha fet prou Endesa? ¿La Generalitat, els ajuntaments? Ens hem de posar les piles, perquè és probable que l’instrument que la UE va dissenyar per combatre la pobresa energètica, que és el bo social, que és una reducció del preu de l’energia per evitar que les llars vulnerables es quedin sense energia, a Catalunya no estigui funcionant bé.

Per fer totes aquestes coses importantíssimes per a bona part de la població es necessita temps. Veu factible acabar la legislatura?

— Tenim l’obligació d’intentar-ho. D’entrada, el Govern, i després, el conjunt dels grups polítics catalans. Torno al que li deia al començament. No trobo ningú al carrer, ningú, que em digui: “Carles, hem d’anar a eleccions” o “Carles, sortiu, que això és inaguantable”. Al contrari, d’esquerres, de dretes, independentistes ens diuen: "Governeu, afronteu els problemes". Espero que tinguem el temps d’un parell d’anys per fer la feina que toca.

stats