Política 29/02/2020

L'independentisme mira de sortir del desemparament

La universalitat de l'exili polític, al Palau de les Exposicions de Perpinyà

Toni Sala
3 min
La gentada concentrada a Perpinyà

PerpinyàNo sé si eren 200.000 com s'ha dit des de l'escenari, però l'enorme esplanada feia un gran efecte –igual que en feien, venint, la caravana d'autocars i cotxes–. La gentada no és cap novetat, i la mobilització, previsible. Amb tot, s'hi detecten matisos: menys joves, menys pancartes amb lemes, banderes amb els plecs visibles d'haver estat un temps endreçades, pocs llaços grocs i una sola bandera europea, potser perquè avui s'ha vist com està de lligat a l'existència dels Països Catalans l'europeisme –única porta de sortida–. L'acte també ha sigut una celebració de la Catalunya Nord, i Joan-Lluís Lluís ha donat la benvinguda amb un dels millors discursos del matí, en què ha advertit del daltabaix que ha sofert al nord la llengua catalana i ha suplicat als de sota que facin les coses bé.

L'acte podia voler celebrar les victòries dels exiliats, però ha tornat a ser una constatació de la nostra pròpia existència, l'ànima en pena catalana picant de cap contra el mur castellà, que compta guanyar-la per autodestrucció: que a cada bugada se'ns perdi un llençol. Previsiblement, les principals escridassades se les ha endut el rei quan ha sortit a la pantalla, però també la taula de negociació, més aviat vista com a taula de rendició.

L'independentisme venia a retrobar-se amb els exiliats, a donar les gràcies, i s'ha trobat amb un sol que estabornia i una espera llarga, perquè no parava d'arribar gent. De seguida l'escenari ha mostrat el primer perill d'una cultura, per més carregada de raons que estigui: el perill retòric. L'entonació melodramàtica de les presentadores, les cançons i melodies gastades, els comunicats des de la presó llegits per una veu enllaunada amb música melosa de fons, les mateixes paraules ja descolorides, que si no tenen la realitat al darrere es tornen hipòcrites. Podem impostar molta èpica, però no és el que vivim avui. “Ara seria el moment d'acompanyar-los fins a la frontera”, diu una dona, davant meu. Ningú s'ha dignat ni a contestar.

Precisament per això l'exili és tan important, per respirar fora de l'ambient cada dia més resclosit del Principat, per un aireig sanitari i desretoritzador. La gent ha vingut a veure els exiliats i el president Puigdemont. Hi ha un moment emocionant, quan Lluís Llach, Gerard Jacquet i Roger Mas han cantat a capella el Venim del nord, venim del sud, però, abans, quan ha sortit Roger Mas, s'ha sentit algun “M'agafarà alguna cosa”, “Jo marxo” o “Ens tindran aquí entretinguts fins a la mort”, i uns quants s'han assegut a l'asfalt a menjar. Quatre cops s'ha hagut d'interrompre l'acte per desmais. “I diu que no defallim!”, ironitza un noi.

Per sort el sol ha marxat i, amb Ponsatí, s'ha acabat la retòrica. S'ha esvaït de cop l'aire estancat. “Bon dia a la gent que cada vespre resisteix a la Meridiana!” Només ella ha fet servir la paraula “derrota”. Ha estat explícita contra el diàleg i això s'ha rebut amb aplaudiments. Han vingut després imatges no falsejades de Lluís Puig, Valtònyc, Adrià i Tamara Carrasco, Eduard Garzón i Jordi Ros. Comín ha parlat de les victòries dels exiliats. “Els exiliats volem ser un motiu d'esperança”, i això es venia a buscar aquí: esperança.

El retorn de l'exili va tan enllà i és tan fundacionalment europeu com el mateix Ulisses. El president Puigdemont s'ha presentat com un líder europeu, encarnació d'uns valors que transcendeixen l'espai –ha donat suport a Assange i als nois presos d'Altsasu– i transcendeixen el temps –s'ha fet seu el “jurament de l'exiliat” de Rovira i Virgili quan fugia del feixisme–. Ha fet servir lèxic nou com “camí eixorc”, “fem xarxa” i, sobretot, “preparem-nos”: “Preparem-nos fort”.

stats