Grisos o polèmics: 40 anys de presidents al Parlament

PalmaEs va donar a conèixer per haver dit coses com que “les dones són més bel·ligerants perquè no tenen penis”, i des que va assumir la presidència del Parlament balear no ha deixat d’estar en el punt de mira. Gabriel Le Senne s’acosta al final del segon any del mandat pendent de judici oral per un presumpte delicte d’odi. Encara que al de Vox se’l considera el més extremista, no és l’únic president de la Cambra que ha estat al centre de l’huracà. Sigui per trencar amb la tradició, com Balti Picornell, o per la corrupció, com és el cas de Maria Antònia Munar, la presidència sovint ha ocupat un primer pla en els titulars.

“L’Estat Autonòmic que hem de construir serà de dret, on tots, el Govern i nosaltres, ens sotmetrem al mandat de la llei que emanarà d’aquesta Cambra”. Amb aquestes paraules, el primer president del Parlament, Antoni Cirerol (Aliança Popular), va donar pas a la constitució de la Cambra, el 31 de maig de 1983. “Tenia un discurs impropi d’una figura com la seva”, explica l’historiador Miquel Vidal:“Provenia del franquisme, però va fer una defensa solemne de l’autonomia i va optar per un perfil institucional”.

De la institucionalitat a marcar perfil

El seu exemple (1983-1987) va marcar un precedent de presidències moderades i discretes. En la següent legislatura (1987-1991) Jeroni Albertí (Unió Mallorquina) va seguir-ne les passes. Pel politòleg Julián Claramunt, Albertí és “l’exemple paradigmàtic del que hauria de ser una presidència del Parlament: era reconegut pel seu mallorquinisme, però amb capacitat d’apropar-se al PP, els socialistes i les esquerres”. En ple desenvolupament de l’autonomia, aquest tarannà era imprescindible.

El relleu el va agafar el popular Cristòfol Soler (1991-1995), qui després ocuparia la presidència del Govern, abans de ser apartat pels seus, que el consideraven massa catalanista. Mentre va liderar el Parlament, tenia bones referències dels diputats de l’oposició, i l’Obra Cultural Balear va celebrar que ordenàs acollir la capella fúnebre de l’escriptor Josep Maria Llompart. “Segons l’expresident de l’entitat Antoni Mir, ni el Govern ni el Consell de Mallorca no hi varen accedir”, apunta Vidal.

El segueix Joan Huguet (PP), primer menorquí al capdavant de la institució (1995-1999). “Quan accedeix al càrrec, ja tenia dotze anys d’experiència com a parlamentari”, recorda Huguet a l’ARABalears. La bona relació a la Mesa va contrastar amb un període convuls a l’Executiu. Hi va haver tres discursos d’investidura: el de Gabriel Cañellas, el de Cristòfol Soler i el de Jaume Matas. Tots, en plena guerra interna al PP. “Vaig optar per aplicar el reglament amb absoluta literalitat”, explica: “Els debats varen ser tensos, però controlats, res a veure amb els espectacles dantescos que s’hi veuen avui dia”.

Amb l’arribada de Francesc Antich (PSIB) al Consolat, el 1999, la presidència –amb un parèntesi de dues setmanes en què Antoni Diéguez va ocupar el càrrec de manera transitòria– va tornar a mans d’UM amb Maximilià Morales. Més endavant, la victòria del PP de Jaume Matas del 2003 va situar l’inquer Pere Rotger al capdavant de la Cambra. És l’únic que va repetir al càrrec: el 2011, amb José Ramón Bauzá al Consolat.

Entremig, un remolí va sacsejar el Parlament i la política balear en sentit ampli: Maria Antònia Munar. “Va canviar el paradigma de la presidència, en polititzar-la molt més”, assegura Claramunt: “Quan hi arriba, ja era un personatge molt reconegut i va continuar guanyant notorietat... fins que la taca de la corrupció va arribar a la institució”. “Munar no és la presidenta del Parlament, ho és Tot”, opina, al seu torn, Vidal. “Donava molta importància a l’estètica, la imatge, era molt populista”, continua: “Se’n deia que no tenia ideologia, que li agradava el poder”. Forçada a dimitir el 2010 per la implicació en el cas Maquillatge, la socialista Aina Rado va haver de substituir-la el que quedava de mandat.

Quan Bauzá va conquerir una nova majoria absoluta per al PP el 2011, va cridar Rotger a files. “Ha estat un honor per mi ocupar la presidència durant dos mandats”, diu a l’ARABalears. Tot i això, no va poder acabar el segon. El 2012 va dimitir després de ser imputat en el cas Over. Rotger en va ser absolt el novembre de 2015, però el seu expedient va estar “damunt la taula, agafant pols, durant tres anys, fins que varen decidir que no hi havia res a pelar”. “El jutge José Castro em va dir que segurament la meva imputació quedaria en no-res, però, així i tot, s’havia de seguir el procediment”, conta amb amargor:“Em recordaré d’aquestes paraules”. Tot i això, va acordar amb Bauzá dimitir i que el substituís Margalida Duran. “Pel bé de la institució i del partit, el millor era passar a segona línia”, explica: “Avui ningú dimiteix. Com pots representar el Parlament si hi ha dubtes sobre tu?”.

Amb l’entrada del primer Govern de Francina Armengol el 2015, la nova política pren el comandament. Primer amb una experiència controvertida, la de Xelo Huertas (Podem), que el 2017 va ser destituïda del càrrec després de convertir-se en trànsfuga. Posteriorment, el seu substitut, Baltasar Picornell (Podem), irromp a la Cambra amb un perfil singular: cabells llargs i sense corbata, rèpliques dures als diputats i algunes dificultats amb el reglament. “De sobte, arriben dues persones d’una altra classe social i un altre estatus a la presidència”, apunta Claramunt. El fracàs de Podem amb Huertas, considera, “parla del primer Podem, de les presses per crear un partit amb unes llistes en què no varen poder afinar la selecció de candidats”. Amb Picornell, en canvi, es compleix l’objectiu de la formació. “Les rèpliques polítiques a diputats del PP i Ciutadans li varen donar molta notorietat”, expressa el politòleg.

“Vàrem dissenyar la presidència per fer-la més oberta i propera a la ciutadania”, diu Balti Picornell a l’ARABalears. Una intenció que es feia palpable en petits gestos, com que quedàs a saludar tots els ciutadans que visitaven la institució en el Dia de portes obertes. La inexperiència, admet, li va jugar una mala passada durant un ple, quan va decidir desallotjar els periodistes i el públic de l’hemicicle, durant el debat d’una moció del PP, en considerar que afectava l’honor d’un diputat popular. “Va ser el dia més complicat”, recorda.

Amb el segon mandat d’Armengol, el PSIB situa el socialista Vicenç Thomàs a la presidència de la Cambra. El metge recupera el to moderat de la tradició de Cirerol i Albertí. “Les forces del canvi varen reduir el seu pes, i va créixer el PSIB, que reclama la presidència del Parlament en comptes d’una altra conselleria: una demostració que no estava còmode amb Picornell”, considera Claramunt. Thomàs torna a despolititzar el càrrec fins a l’arribada de Le Senne el 2023, de bracet de Vox. “Si Podem generava incomoditat, Le Senne ho duu tres vegades més enllà i obre conflictes al ple mateix”, apunta el politòleg, subratllant els fets que l’han duit a judici. Le Senne va esqueixar la fotografia d’Aurora Picornell i les Roges del Molinar des del mateix seient de president.