Com governa el PP amb Vox al costat

PalmaEl PP tindrà Vox com a company de viatge en el Govern de les Illes Balears si l’esquerra no obté una majoria parlamentària en les eleccions del 28 de maig. En aquest cas, el dubte és si Marga Prohens estarà disposada a compartir Consell de Govern amb Jorge Campos –el model de Castella i Lleó– per arribar al Consolat de Mar o si forçarà governar en solitari i haver de suar sang per tirar endavant bona part de la seva agenda política, com a la Comunitat de Madrid, i també en la primera legislatura de Juanma Moreno a Andalusia –quan governava amb Ciutadans. En ambdós casos, l’extrema dreta va arribar a tombar els pressupostos, la llei més important.

Cap de les enquestes publicades fins ara mostren una majoria absoluta del PP a les Illes i, ni en el millor dels casos, Prohens no suma més que tota l’esquerra junta. Aquest és un punt clau, ja que, com li va passar a Isabel Díaz Ayuso en les darreres eleccions autonòmiques de la Comunitat de Madrid, tot i no ser majoritària, tenir més escons que l’esquerra dona molt més poder de negociació. L’únic sondeig que contradiu els altres és el del CIS, que atorga la victòria al PSIB, però s’ha d’agafar amb pinces perquè el mateix organisme reconeix que no pot repartir escons pel baix nombre d’entrevistes. La líder del PP balear, per ara, ho ha deixat clar, tot i que només siguin paraules: “El pròxim Govern serà estable i en minoria del PP”. El Pi sí que seria un soci desitjat per les coincidències en temes econòmics, però la seva presència o no en el Parlament està en joc. Tot dependrà de si supera el 5% dels vots a Mallorca. Des del PP diuen que, si els regionalistes no entren, farien pujar el seu nombre d’escons.

L’agenda econòmica també és coincident entre el PP i Vox. “L’extrema dreta espanyola no és com la francesa i la italiana, que són molt més proteccionistes. On difereixen Vox i els populars és en els temes socials, com el concepte de família i la manera d’afrontar la migració”, explica a l’ARA Balears el politòleg Pablo Simón. Per això, a les Balears, Prohens i Campos es podrien posar d’acord en temes fiscals i fins i tot alguns de turístics, però la memòria democràtica i la igualtat serien punts de fricció, per exemple. No s’ha d’oblidar, a més, que a les Illes el PP tindria més difícil d’explicar al seu electorat una coalició amb Vox, a diferència de Castella i Lleó, d’un tarannà més conservador. “Aquí hi ha l’eix de la llengua pròpia, i els populars es podrien dir regionalistes, els seus votants s’identifiquen amb l’illa on viuen. Vox és la negació de tot això”, apunta el també politòleg Pedro Riera.

De mantenir-se fora a voler entrar-hi

Inicialment, a la Comunitat de Madrid, a Andalusia i també a Múrcia, Vox va decidir donar suport a un govern del PP i Ciutadans, però des de fora, sense assumir cap cartera. Simón creu que hi ha un clar paral·lelisme amb el que varen fer el 2015 Podem –la coalició amb Esquerra Unida va ser el 2016– i la formació taronja. “Quan sorgeixen partits nous, no entren en els governs, ho fan quan tenen estructures més consolidades”, afirma. A les Illes, Podem n’és un clar exemple: amb deu diputats el 2015, quedà fora de l’Executiu de Francina Armengol, i amb sis escons quatre anys després entrà a formar-ne part amb dues conselleries, una de les quals la vicepresidència amb Juan Pedro Yllanes.

“El PP tenia un partit a l’extrem i un altre més al centre , i va arribar a la conclusió que, per reunificar l’espai, preferia fagocitar primer Ciutadans. Per això, no volia res amb Vox”, subratlla Riera. Davant la possible desaparició de la formació liderada per Patricia Guasp a les Illes –i ara també a escala estatal–, que va obtenir el 2019 cinc diputats, són constants encara els missatges del PP balear apel·lant que el seu és “l’únic vot de centredreta útil”, sense fer referències tan clares al votant de Vox.

Així i tot, mentre José Ramón Bauzá va oblidar el centre i Biel Company l’extrem, Prohens intenta jugar més a dues bandes. Un clar exemple va ser el discurs que va fer recentment a Campos per presentar la seva llista al Parlament, quan va afirmar que batallaria la llei d’habitatge estatal “amb Moreno i Ayuso”. Per què ells dos? “Són dues estratègies per curtcircuitar Vox: Moreno, des d’una manera temperada; Ayuso, més dura. Un per no dependre’n i entrar en el votant del PSOE; l’altra, perquè no creixi”, detalla Simón. “A Madrid, és igual que Ayuso tingui majoria absoluta per ella tota sola o tenir-la amb Vox, canvia més aviat poc”, afegeix Riera.

Però què ha passat realment allà on el PP ha depès de Vox? Cal destacar que en els casos d’Andalusia –fins a les eleccions del 2022– i la Regió de Múrcia, la inestabilitat del mateix partit d’extrema dreta ha revelat “la falta de capitalització”, segons Simón. “No tenen clars els temes, no tenen quadres i no ofereixen candidatures sòlides”, destaca.

A Andalusia, del 2019 al 2023, l’extrema dreta ha tingut quatre portaveus parlamentaris: Francisco Serrano, Manuel Gavira, Alejandro Hernández i Macarena Olona. Gavira va pilotar les negociacions dels pressupostos del 2022, que finalment varen tombar amb els partits d’esquerra, fet que va complicar la governabilitat de Moreno, sobretot tenint en compte la injecció de diners dels fons europeus. Des del 1995, no es rebutjaven uns pressupostos a la comunitat. Casualitats de la vida, aquest fet i la possibilitat d’eliminar Ciutadans varen portar Moreno a avançar les eleccions i el 19 de juny del 2022 va aconseguir la majoria absoluta, tot i la gran aposta que va fer Vox amb Macarena Olona com a cap de cartell.

En el cas de la Regió de Múrcia, només un any després dels comicis del 2019, la direcció estatal va expulsar tres dels quatre representants d’extrema dreta, encara que no varen deixar les actes de diputat. A partir de la fracassada moció de censura orquestrada pel PSOE i Ciutadans –que governava amb el PP–, el president de la comunitat, Fernando López Miras, oferí càrrecs als expulsats de Vox i als trànsfugues taronja a canvi de mantenir l’executiu. Una de les exintegrants de l’extrema dreta, Mabel Campuzano, va passar a ocupar la cartera d’Educació i Cultura.

Potser el nom de Campuzano no sigui conegut a les Illes, però sí una de les seves banderes, que durant mesos va ser objecte de debat a tot l’Estat: el pin parental. Això donava la possibilitat als pares de controlar les activitats complementàries de les escoles en les quals participaven els fills. Així, per mantenir el govern autonòmic, l’extrema dreta va empènyer López Miras a introduir una mesura defensada per Vox i amb una gran càrrega ideològica. Així i tot, el president de la comunitat aquest gener va prescindir de Campuzano, fet que denota la incomoditat amb el seu tarannà.

Aquella moció de censura fallida va tenir un efecte col·lateral: Ayuso va convocar eleccions anticipades davant la intenció de l’esquerra de registrar-ne una altra. El resultat és el conegut: a quatre diputats de la majoria absoluta, sumà més que l’esquerra, i el PSOE quedà darrere Más Madrid. Tot, amb una campanya sota el lema ‘Socialisme o llibertat’. Ayuso absorbeix l’electorat de Vox, però les relacions amb el partit que dirigeix a la regió Rocío Monasterio no han estat mai les millors. En quatre anys, la líder popular només ha aprovat un dels pressupostos, tot i que en els darrers Vox va registrar les seves esmenes fora de termini. Igualment, Ayuso ja s’havia mostrat oberta, per exemple, a eliminar el concepte d’autodeterminació de gènere a la llei autonòmica, una de les principals exigències de l’extrema dreta, que volia treure algun rèdit polític dels pressupostos. A més, el març passat, Vox i Ayuso varen trencar les relacions, a un mes de dissoldre’s l’Assemblea Regional.

Castella i Lleó, el gran laboratori

L’11 d’abril del 2022 es consumava el primer govern de coalició PP-Vox en una autonomia. Després de provocar un avançament de les eleccions, Alfonso Fernández Mañueco canvià Ciutadans per l’extrema dreta. La investidura va ser només nou dies després que Alberto Núñez Feijóo aconseguís la presidència del partit, amb una imatge de moderació tacada per aquesta coalició. “El PP sap que li pot passar factura i evita al màxim que la gestió d’aquesta comunitat surti als mitjans”, explica Riera.

El PP va començar assumint algunes de les grans banderes ideològiques de l’extrema dreta: un decret de “concòrdia” per substituir el de memòria històrica i una llei de “violència intrafamiliar”, ja que neguen la violència de gènere. Després d’uns mesos sense visibilitat, el vicepresident –que no té competències– Juan García Gallardo irrompia en els mitjans amb el seu “protocol” que atacava el dret de les dones a avortar. Entre altres mesures, obligava els metges a oferir la possibilitat d’escoltar el batec fetal.

Simón i Riera coincideixen en el fet que l’entrada de Vox en el govern de Castella no va ser un fet aïllat, sinó que serà l’exigència de l’extrema dreta a les pròximes eleccions autonòmiques, si en té l’oportunitat. “No tenen incentius per no demanar-ho, ja que aconsegueixen poder, institucionalitat i volen ensenyar allò que farien a escala estatal”, explica Simón, referint-se a les eleccions generals que es faran aquest desembre. A més, l’acceptació d’algunes polítiques de Vox per part del PP ha fet minvar la por a l’electorat d’esquerres. “Hi ha hagut un procés de desdimonització, Vox no genera tant de rebuig a la dreta moderada i no mobilitza tant com abans el votant d’esquerra”, indica Riera.u