NOU CICLE A L’ESTAT

Sánchez desplega un entramat d’alts càrrecs de rècord

El president espanyol es blinda pagant favors i arraconant la promesa de professionalitzar l’administració

Quan era ministre d’Administracions Públiques de José Luis Rodríguez Zapatero, Jordi Sevilla va impulsar per primer cop en democràcia el polèmic Estatut Bàsic del Treballador Públic, en què posava les bases per despolititzar l’administració general de l’Estat i obria la porta a fer treballar els funcionaris per objectius. La iniciativa no va agradar i no s’ha arribat a desplegar mai: el 2006, just després d’aprovar-lo, Zapatero va cessar Sevilla. Ara, amb l’arribada de Pedro Sánchez a la Moncloa, el president espanyol va decidir recuperar el seu primer guru econòmic per a la presidència del comitè d’experts de la reforma del sector públic. Però l’aterratge va tornar a ser polèmic: l’exministre defensava de nou instal·lar un sistema de meritocràcia, incentivar l’esforç i acabar amb els milers de nomenaments a dit cada cop que hi ha un canvi de govern. Al cap de només dues setmanes, Sánchez va trobar un lloc millor per a Sevilla: ja és el nou president de Red Eléctrica, amb un sou anual brut de més de mig milió d’euros.

La promesa de Pedro Sánchez de crear una administració “exemplar” basada en càrrecs en què tingui més pes el currículum que no pas la carrera política s’ha acabat limitant, només, a la formació del seu govern. Després d’anunciar a so de bombo i platerets un executiu desvinculat en bona mesura del vermell socialista -i que va agradar bastant a Cs-, el president espanyol ha acabat tirant de personal de confiança amb les sigles del PSOE per engruixir l’exèrcit de més de mil càrrecs que es fitxen cada cop que hi ha un canvi de color a la Moncloa. I no s’ha limitat a ocupar buits: a més d’ampliar un 28% el nombre de ministeris i passar de 25 secretaris d’estat a 36 -amb sous de més de 100.000 euros, per sobre dels ministres-, ha desplegat un entramat d’alts càrrecs de rècord en democràcia a l’Estat. Presidència ha passat de tenir 14 alts càrrecs -secretaris d’estat, subsecretaris i directors generals- a un total de 22. És a dir, un increment del 57% respecte a l’era Rajoy.

Una herència decimonònica

Però ¿per què tot i els nous temps de la política espanyola, davant l’escenari inèdit d’arribar al govern a través d’una moció de censura, Sánchez ha continuat fent el mateix que els seus predecessors? Per al professor de la UPF Rafael Jiménez Asensio és “la temptació d’arribar al poder” i blindar-se dins i fora de les institucions i del propi partit, en aquest cas el PSOE. Aquest consultor en transparència i administracions públiques assegura a l’ARA que no hi ha cap partit que no intenti desplegar els seus tentacles cada cop que trepitja alguna institució: ja sigui municipal, autonòmica o estatal. “És un sistema de teixit clientelar orquestrat pels partits polítics hereu de l’Espanya del segle XIX”, afegeix.

Sánchez no ha tingut problemes a repetir el llegat de Felipe González, José María Aznar, José Luis Rodríguez Zapatero i Mariano Rajoy. Però fins i tot en un grau més elevat, augmentant el nombre d’alts càrrecs, de lliure designació i personal associat. Tant el PP com Ciutadans han criticat que hagi col·locat “més de 500 amics” al voltant de la Moncloa i que molts no estiguin qualificats per al nou càrrec. Des del govern espanyol argumenten, en canvi, que era molt difícil convèncer grans professionals del sector privat perquè fessin el salt davant d’una legislatura que no saben què pot durar, i que per això també s’ha recorregut a professionals dins del partit.

Segons fonts socialistes crítiques amb Sánchez, el president espanyol ha buscat en l’equilibri de poder promocionar sectors que poden acabar fent ombra als barons amb qui té menys relació i també carregar de feina els seus perquè no puguin muntar complots contra ell. Després del cop d’estat a Ferraz, Sánchez té molta por de tornar a ser víctima d’una rebel·lió interna. El seu home de confiança, José Luis Ábalos -que el va ajudar a tornar a la secretaria general-, compagina el càrrec de ministre de Foment amb el de secretari d’organització del PSOE. “Amb tanta feina mai es podrà dedicar a conspirar”, assenyalen les mateixes fonts.

Sánchez també ha recuperat part de l’aparell dels governs de Zapatero. El líder socialista ha fet les paus amb l’expresident espanyol, que l’està assessorant, com en la gira per l’Amèrica Llatina que iniciarà a finals de mes. Octavio Granado torna a ser al capdavant de la secretaria d’estat de Seguretat Social i Consuelo Rumí també ha repetit com a secretària d’estat d’Immigracions.

El desplegament de càrrecs interns del PSOE ha fet que l’activitat a Ferraz els últims dos mesos hagi sigut mínima. Ja no hi ha rodes de premsa després de l’executiva els dilluns. I és que gairebé la meitat de la direcció té un nou càrrec al govern espanyol. L’única que ha quedat fora és Adriana Lastra, que amb Ábalos va ajudar Sánchez a recuperar el partit. Sense formació universitària, aquesta diputada per Astúries és la portaveu al Congrés.

“L’eslògan soterrat i amb ànim de revenja dels canvis de govern es redueix, senzillament, a l’«Ara venim nosaltres»”, denuncia Fernando Gutiérrez del Arroyo, analista de Politikon, que considera que només canviant la llei s’acabaria amb els “incentius” que tenen els partits per renovar centenars de càrrecs amb cada canvi de govern. És la mateixa recepta que proposa Jiménez Asensio, que alerta també que “Espanya és el país europeu amb l’administració més polititzada”. “No hi ha més solució que la política: els polítics han de decidir si volen directius professionals o xarxes clientelars”, afegeix.

Sánchez ha triat fer el mateix que els seus predecessors. Per a Víctor Lapuente, professor de ciència política a la universitat de Göteborg, estem davant d’una “malaltia institucional” i Espanya n’és el cas més paradigmàtic perquè “es premia els funcionaris que accedeixen a la política”. És per això que Sevilla es va fer funcionari, segons confessava en un llibre el 2015. Ara té el millor sou dins de les empreses públiques, el que per al professor Jiménez Asensio “Són la cova d’Alí Babà de l’enxufisme perquè, igual que en les autonomies, ningú ha de comprovar si el nou càrrec de confiança sap llegir o escriure”.

El precedent català dels vaivens a l’administració

La politització de l’administració pública no només està en l’ADN de l’Estat, sinó que també és manifesta a Catalunya. I potser és a la Generalitat on més s’han notat els canvis els últims anys, amb legislatures molt curtes que han frenat l’estabilitat i l’avenç de les polítiques públiques. Així ho assenyala el consultor en transparència i administracions públiques Rafael Jiménez Asensio. “Estem davant d’un bucle que funciona bé quan hi ha mandats llargs, com el de Felipe González o els vuit anys d’Aznar, Zapatero i Rajoy, però que crea més malestar quan entrem en una legislatura curta, i més després d’una moció de censura”, assegura a l’ARA fent referència al cas de Catalunya, amb quatre eleccions en set anys i els successius canvis arran del pas al costat d’Artur Mas i l’entrada d’ERC a l’executiu.

I és que el repartiment dels càrrecs de confiança s’aguditza quan hi ha socis de govern. L’elecció del candidat a la presidència de la Generalitat no va ser l’única pugna oberta entre Junts per Catalunya i els republicans a l’hora de formar l’últim gabinet, sinó també el control de mig miler de càrrecs de confiança. Més enllà dels departaments, encara està obert el control dels mitjans de comunicació públics i, en conseqüència, els canvis en la direcció de TV3 i Catalunya Ràdio després que a principis d’any s’acordés que, a priori, ERC tindria la tutela de la televisió catalana. Catalunya té plena competència per aprovar una llei que reguli la politització de l’administració, però cada vegada que s’ha proposat una reforma en aquest sentit ha acabat tancada en un calaix.

EDICIÓ PAPER 16/09/2018

Consultar aquesta edició en PDF