Crònica d'una 'desinvestidura' anunciada

Els partits, bojos per controlar el relat de la campanya del 10-N

Tot i que la setmana de campanya electoral del 10-N començarà a primers de novembre, el seu primer acte formal va tenir lloc ahir en ocasió dels contactes entre els partits i el rei.

La frase "El que no pot ser no pot ser i a més és impossible", atribuïda a Talleyrand, a qui se sol definir com el polític per antonomàsia malgrat haver estat primer ministre de França tot just tres mesos (9 de juliol del 1815 - 26 de setembre del 1815), simbolitza el període que va del fracàs de la primera investidura de Pedro Sánchez, el 25 de juliol, fins ahir.

El que hem vist en les últimes hores, a més, ha estat el que podríem titular "Bojos i desesperats pel relat": l'argumentari que cada partit farà servir en els debats que venen. O la preconstitució de prova, si preferiu el llenguatge jurídic.

Albert Rivera ha aconseguit el que Andy Warhol definia com els "quinze minuts de fama" de què pot gaudir tothom alguna vegada. En aquest cas, traient-se de la màniga l'as d'una abstenció fantasmagòrica després de jugar o, millor, callar durant cinc mesos. Rivera va fer cas al sacerdot que el dia del casament diu "Que parli ara o calli per sempre" per disfressar el fiasco del seu pronòstic central en la campanya del 28 d'abril i en els dies i setmanes posteriors: que Sánchez pactaria amb Iglesias i amb Junqueras per formar govern. Que això ja estava fet. Les seves preteses condicions precisament encobreixen aquest fracàs estrepitós capgirant-lo a l'estil prestidigitador: ara digui'm que trencarà el pacte amb els terroristes a Navarra; ara garanteixi'm que no indultarà els independentistes després de la sentència del procés i que aplicarà el 155; i signi'm que no augmentarà els impostos.

Aquestes condicions no són més que la fallida de tot el que podríem qualificar de  fanfarroneria riverista.

Hem explicat en aquestes pàgines que, si bé tot el relat semblava centrar-se en Pedro Sánchez i Pablo Iglesias, hi havia un tema no menys rellevant: la necessitat de l'abstenció d'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC). I, ves per on, en el comunicat del PSOE sobre les condicions de Rivera es diu negre sobre blanc. Es titula precisament així: "Per un govern progressista l'estabilitat del qual no depengui de les forces independentistes catalanes". Sánchez ho va tornar a repetir ahir a la nit.

Aquesta estabilitat va quedar compromesa el febrer passat quan ERC es va afanyar a presentar l'esmena a la totalitat dels pressupostos generals de l'Estat i el PSOE ho va utilitzar com a ariet per convocar eleccions.

Però ara Sánchez parla d'una altra estabilitat.

És conscient que en els primers dies d'octubre –caldrà veure si el Suprem manté la intenció de notificar cap al 10 d'octubre la sentència, que s'està enllestint precisament en aquests moments, a la llum de la convocatòria electoral– a Catalunya veurà caure una bomba. Caldrà veure de quina potència, però bomba al cap i a la fi. I per això no considera realista dependre d'ERC, un partit que al seu torn depèn de l'agenda política a Catalunya i de la seva batalla pel lideratge.

Sánchez i el seu estrateg de capçalera, Iván Redondo, creuen que en les últimes hores han aconseguit la peça del puzle que els faltava. Ja consideraven missió complerta haver-se centrat allunyant-se d'Unides Podem, però faltava situar Ciutadans a la dreta fins i tot del PP, cosa que els va aportar la irrupció d'última hora de Rivera.

Aquest 10-N Sánchez guanyarà la cinquena elecció del 2019 després de les generals del 28 d'abril, autonòmiques, municipals i europees del 26 de maig. I consolidarà més la seva posició al PSOE. El que passarà l'11 de novembre ja es veurà. Cada dia és un nou pas.

EDICIÓ PAPER 19/10/2019

Consultar aquesta edició en PDF