25 anys de l'ecotaxa, els hotelers contra el Govern

PalmaImpulsada per Celestí Alomar, conseller de Turisme del primer Pacte de Progrés (1999-2003), s’aprovà el dia 10 d’abril del 2001, fa vint-i-cinc anys, un impost sobre estades turístiques, conegut tot d’una com a ‘l’ecotaxa’. Gravava, aproximadament un euro per nit, l’estada dels turistes. Amb la recaptació es volien corregir algunes externalitats negatives del turisme de masses a les Balears. No va entrar en vigor fins al maig del 2002 a causa d’un recurs al Tribunal Constitucional, posat pel govern d’Aznar. Quan el Partit Popular va guanyar les següents eleccions, l’any 2003, va derogar l’impost, atès que el considerava un fre per a la competitivitat turística. Qui va defensar la supressió de l’impost va dir que no podia qualificar-se ni d’ecològic, ni de mediambiental, i que ni tan sols era una taxa, argumentava: “No era més que un símbol d’una política de missatges negatius al que suposava el turisme”. I va relacionar l’aplicació de l’ecotaxa amb el descens en l’arribada de turistes i amb els problemes que havia viscut el sector hoteler. El Govern de Jaume Matas la va voler substituir per unes anomenades targes verdes o fundacions ‘sostenibles’ que tan sols recaptaren misèria.

En el retorn del Pacte de Progrés, el president Antich, el 2007, ni se’n va voler recordar, de la ‘seva’ anterior ecotaxa, i així, per el·lipsi, demonitzava qui fou conseller de Turisme, Celestí Alomar, carregant-li quasi en exclusiva la responsabilitat. Les ordres foren taxatives: no fer ones, fer cas als hotelers, perdonar-los les culpes. I no basta la justificació del pacte de govern que posà la Conselleria de Turisme en mans d’Unió Mallorquina, o la crisi. Deia el president Antich, per no tornar a posar l’ecotaxa: “El turisme representa el 60% de l’activitat directa i el 80% de la indirecta a les Balears; per tant, qualsevol política ha d’impulsar el turisme i tenir en compte la seva repercussió en el sector. El Govern creu en una política de col·laboració amb els agents socials i un criteri de transversalitat”. Molt bé. Però res d’ecotaxes, ja va bastar la brega histèrica i sistemàtica que li plantejaren els hotelers, aliats a sang i foc amb el Partit Popular. Basta recordar el president de la major cadena hotelera festejant el nou triomf de Jaume Matas, el 2011, i les declaracions de l’hoteler de la cabellera blanca fent lulea dels efectes positius psicològics. L’arribada del nou Pacte de Progrés, presidit per Francina Armengol el 2015, la recuperà el 2016 sota la denominació d’Impost de Turisme Sostenible (ITS). Un quart de segle després, l’impost ha estat acceptat pel PP, que en les últimes dues legislatures a l’oposició ha estat redirigint les seves crítiques cap a l’ús de la recaptació. Pel que fa a la destinació dels fons, un dels altres cavalls de batalla eren o haurien de ser: protecció, preservació, modernització i recuperació del medi natural, rural, agrari i marí, foment de la desestacionalització, recuperació del patrimoni històric i cultural, impuls de projectes d’innovació científica, millora de la formació i foment de l’ocupació en temporada baixa.

Gestió territorial i ambintal

L’ecotaxa va néixer com un símbol de gestió territorial i ambiental i es va convertir en una constant en el debat polític sobre el model turístic balear. “Els hotelers van ordir una campanya brutal en contra seva”, relatava abans de morir el president Antich, que assenyalava que, malgrat tenir l’opció de cobrar-la per mòduls, els hotelers van optar per cobrar per client “per així obtenir un rebuig més gran”. La guerra per l’ecotaxa fou enorme, però ja és història. Tot i que, encara ara, l’anunci de l’actual presidenta del Govern balear, Margalida Prohens, d’augmentar l’impost turístic ha concitat la unanimitat crítica de les tres grans patronals hoteleres de les Illes: “Perjudicarà l’oferta legal i donarà ales a l’oferta il·legal de les cases turístiques”. El cap de la cadena Melià, Gabriel Escarrer, va afirmar en el seu moment: “L’increment de l’impost turístic produirà un efecte bumerang (contra el turisme balear), tendrà com a resultat un agreujament de la saturació i que els residents s’afartin cada cop més per la situació”. En fi.

Fou l’ecotaxa, la del 2001-2003, a part d’una recaptació, un catalitzador d’un debat general sobre l’economia i la societat de les Illes Balears. Un debat maniqueu, sense matisacions, que feu sortir a primera línia el paper dels hotelers contra el Pacte de Progrés que, segons ells, amb la taxa, atacava els seus interessos, que coincidien amb els interessos del turisme i, de retruc, amb els interessos generals de la societat balear. El debat es tenyí de ressentiment. “Nosaltres”, venien a dir els hotelers, “que érem en el moment adequat al lloc adequat, arriscant els nostres doblers, hem aconseguit que aquesta societat, endarrerida i poblada ‘d’indígenes sense sabates’ –com vaig sentir a dir a un–, sortís del seu retard; la situàrem a les cotes més altes del benestar –amb alguns efectes col·laterals indesitjats però inevitables–, i ara apareixem com els dolents, discriminats per ser legals, cobradors de taxes, responsables de la destrucció ambiental, depositaris només dels guanys”, que, segons l’ideari popular, els inverteixen en gran part a l’exterior. En el discurs, un factor determinant era el que ells denominaren la seva “demonització”, fruit de la presa de posició real, agressiva i a cara descoberta contra el govern d’esquerres-verd-nacionalista que es conegué com a ‘Pacte de Progrés’.

És cert que el turisme desenvolupà les classes mitjanes, de les quals les Balears havien mancat. Una de les seves innovacions més singulars. Més que l’aportació d’una nova burgesia (hotelera). Si els hotelers es volen arrogar el paper d’haver servit de viàtics d’aquest procés, bé, però a partir d’aquí no val imposar l’axioma de cacic de “no mossegar la mà, de cap manera, de qui et dona menjar”. I ho puc discutir, fins i tot, amb aquell ditiràmbic hoteler que deia –mentre els altres li reien la gràcia– per mor de l’ecotaxa: “S’haurà de llevar el president o matar el conseller”; que era el mateix que comentava: “Pareixem subnormals parlant en mallorquí”. Aquesta, en concret, no era la burgesia il·lustrada que esperàvem, sinó un “lobby de pressió economicoempresarial” i poca cosa més. Una altra cosa és que amb la victòria sobre l’ecotaxa es pensassin que comandaven més del que en feien comptes. Deu ser dur que t’enfloquin la responsabilitat d’haver de dirigir un país, malgrat que ho hagis de fer des de la penombra del poder fàctic.

Inversions

Amb els primers doblers recaptats amb l’ecotaxa es compraren possessions a vorera de mar, s’inauguraren centres culturals a Palma... Si hagués continuat, si no s’hagués derogada, s’haurien recaptat avui dia molts milions d’euros. S’imaginen tot el que s’hauria pogut fer? Deixant de banda si l’ecotaxa fou bona o no (per a uns havia de ser regeneracionista, per als altres fou devastadora), el debat sobre la seva instauració fou un tema que generà un discurs col·lectiu molt potent, fins al punt que, per primera vegada, la societat de les Illes Balears posà el turisme en primer pla de discussió. Les eleccions del 1999, amb el desmuntatge de la dreta del poder, convertiren una qüestió tècnica, la instauració d’un impost, en una vertadera catarsi social, que anà en augment fins que s’acostaren les eleccions del 2003. Els discursos socials, però, quan es tenyeixen de sentiment i passió deriven cap al maniqueisme, o a favor o en contra. No valien matisos, o al costat dels hotelers i l’oferta complementària turística o en contra d’ells, o “a favor del progrés, que a les Illes Balears ha vengut de la mà del turisme”, o a estar en contra del progrés, com ho feia, segons els hotelers i valgui la paradoxa, el Pacte de Progrés.

Tanmateix, enguany, 2026, vendran tants o més turistes que l’any passat, la carambola geopolítica que torna a mostrar ‘Mallorca’ com a destinació refugi de guerres i terrorisme per als turistes, que són, per definició, porucs. Idò això, l’ecotaxa fou, també, en un principi, una qüestió sentimental, causa d’una guerra social, finançada i estimulada pels hotelers, però, ara, ningú ja pensa a derogar-la, sinó a com invertir-ne els doblers recaptats. Alerta amb els sentiments! I amb la butxaca, també.