La identificació d'una font d'Inca ajuda a preservar-ne una altra de gairebé igual a Sóller

PalmaUn està ubicat en un espai públic, la plaça d'Orient d'Inca. L'altre es troba en un espai privat, els jardins de Can Canals de Sóller. Aquesta és la diferència principal entre aquests dos brolladors que varen ser fets en la dècada dels anys vint del segle passat. Tots dos tenen les mateixes mides, estan fets de pols de marbre i els investigadors, fins i tot, pensen que utilitzaren el mateix motlo per fabricar-los. "A simple vista, es veu ben clar que són dues fonts molt semblants. Totes dues estan coronades per un cigne amb les ales esteses i, del bec, en raja l'aigua. Són uns brolladors monumentals, que pareix que estan inspirats en les fonts dels jardins d'Aranjuez. La diferència més visible és que la font de Sóller té tres figures en forma d'infants i la font inquera no té aquests ninets", explica la investigadora Blanca Castaldo.

Fa temps que ARCA (Associació per a la Revitalització dels Centres Antics) demana una major protecció per als jardins de Can Canals, davant el projecte d'un grup inversor estranger que vol reconvertir aquest antic casal en un hotel. Els jardins de Can Canals estan inclosos dins el catàleg municipal de patrimoni de Sóller però, segons ARCA, "la fitxa documental no n'especifica els detalls". "Encara que estiguin catalogats, la fitxa hauria d'esmentar tots els elements del conjunt per garantir-ne la conservació. Si una cosa no s'especifica, pot arribar a desaparèixer", comenta Castaldo, que també és membre de l'entitat.

Davant la manca d'evidències documentals que permetin atribuir els jardins a un autor determinat, la investigadora ha iniciat una recerca que l'ha conduïda fins a Inca. "A la plaça d'Orient d'aquest poble, hi ha una font exactament igual. La sorpresa ha estat que a l'Arxiu Municipal es conserva la factura de la fàbrica que la va fer. Es tracta d'una facura d'un taller de Palma, datada l'any 1927. Els elements de la font estan fets de pols de marbre, que era un material industrial de l'època, i probablement utilitzaren el mateix motlo per fer-les totes dues", explica la investigadora sollerica.

L'arxiver d'Inca, Martí Rotger, ha proporcionat a Castaldo una còpia de la factura que el taller de Joan Estela va fer arribar a l'Ajuntament d'Inca l'any 1927. En aquest document s'especifica el preu de "2.000 pesetas por un surtidor de marmolina brillando para la plaza de Oriente". L'entitat emissora de la factura és Taller de cemento armado, piedras y mármoles artificiales y decoraciones propias de cemento Juan Estela. Les entresenyes per trobar l'esmentada fàbrica és "Calle de Aragón, 60 (Carretera de Inca).Teléfono, 384".

Segons l'arxiver d'Inca, les 2.000 pessetes que costà el brollador varen suposar la meitat del pressupost municipal de Parcs i Jardins d'aquell any. Tot i que la factura digui "surtidor de marmolina", no hi ha dubte que es refereix a la gran font monumental.

Fa mesos que ARCA va demanar al Consell que iniciàs el procediment per declarar BIC, en la categoria de jardí històric, aquest espai de Can Canals. Tot i que aquesta descoberta no afegeix valor a la font monumental, Castaldo assegura que "tot allò que faci augmentar el coneixement sobre aquestes peces històriques ajuda a contextualitzar-les i a tenir més arguments per protegir-les".

Allò que continua sent un misteri és qui va ser l'autor dels jardins de Can Canals. "Jo som de la teoria que el dissenyador va ser l'arquitecte Francesc Roca Simó. Em pens que és així perquè està documentat que és l'autor de Can Casasnovas-Vicens, que és un casal modernista veí de Can Canals i tots dos es troben a la Gran Via de Sóller. Molt probablement, la font de Sóller és uns quants anys anterior a la d'Inca. Segurament la feren els anys 1919 o 1920. I llavors, el mateix taller, que encara en guardava el motlo, va rebre l'encàrrec de l'Ajuntament d'Inca. A més, segons els estudis de l'historiador de l'art Miquel Seguí Aznar, en la dècada dels anys vint l'Ajuntament d'Inca encarregà un projecte de plaça a Roca Simó. Aquest projecte no s'arribà a executar mai, però és evident que existia un vincle que unia Inca i Sóller mitjançant Roca Simó", comenta la investigadora.

Juntament amb Gaspar Bennàssar, Francesc Roca Simó era un dels arquitectes d'anomenada de l'època. A Palma, és l'autor dels edificis de Can Casasayas, del Col·legi Notarial, de la casa unifamiliar de Can Quetglas (ara reconvertida en hotel) i també del monument al creuer Baleares de la Feixina. Durant uns anys, Roca Simó va residir a l'Argentina, en concret a la ciutat de Rosario, on va projectar edificis emblemàtics com el palau Cabanellas, l'edicici de l'Asociación Española de Socorros Mútuos i el Club Español. A Madrid va projectar el mercat municipal de Tirso de Molina.