Zombis de 1869 i 2025
Una de les coses que està passant és que persones que creuen que estan vives estan mortes. No em refereixo als nostres amics vampirs, fantasmes, zombis i tants d’altres, amb què passem grans nits, debatent sobre la vida i la mort, imantats a passaports d’etanol que ens permeten lliure circulació transfronterera. Parlo de gent que viu a la Catalunya del 2025 i que creu que és la de 1980, 1990 o 2000. Stop mòmies.
El mort vivent camina, zigzagueja o micciona pels carrers del país com si la llengua, la tele, la ràdio, la premsa, les empreses, els pobles, els immigrants, el cel, les musaranyes, els enciams… Tot fos igual que el 1981, el 1992, o el 2003. Massa gent no n’ha assabentat visualment, oralment, gustativament, olfactivament ni tàctilment que tot ha canviat. Éssers crepusculars diuen que el català està bé. Que als pobles tothom va amb tractor. Criatures que es pensen que internet és un xarop de la tos. Hi ha catalans habitant els congeladors. I a les llodrigueres de conills a l’allioli, búnquers postnuclears. També dins de les llaunes de sardines encaputxades. No es vol creu. I així ens va. Ho va dir el profeta.
“A España no la va a reconecer ni la madre que la parió”. Ho va dir el mestre sanador Alfonso Guerra, el febrer del 1986 en un míting a Sevilla. Certament ha estat així. Espanya, Catalunya, que és Espanya, que és més Espanya que mai, que va pel camí de ser més Espanya que l’Espanya més Espanya… Si anem cap aquí és perquè tornem a l’origen. Hi som. Som més al 1869 que al 1984, 1996, 2002.
Eren quatre gats, i algun ratolí borni, els que el 1869 crearen un grup totalment, plenament, íntegrament catalanista. Només eren 50 éssers, però vius, enmig del zombisme del país. Es deien Jove Catalunya. I signaven les seues cartes amb “Salut i Catalunya independenta”. El seu programa segur que no us sona de res: defensar la unitat de la llengua catalana a Catalunya, València i les Balears. Combatre la castellanització de Catalunya. El castellà que es vol imposar a Barcelona. Contra el model d’estat espanyol, la monarquia… Lluitar per un nou procés constitucional, un nou país, un nou futur, perquè tenim un passat, quan “érem respectats per les nostres lleis; i les seves antigues institucions”. Per tant, fot-li foc a la barraca: un nou ressorgir, renaixement, resurrecció, etc., etc. Com dic, de ben segur que no us dringa ni un Do menor de tot això. Oi?
Som allí, vull dir que som aquí. Tota la vida tornant a la vida. No és estrany que en aquells anys Celestí Barallat escrivís Principis de botànica funerària. L’escriptor i advocat barceloní és el pare dels cementiris moderns a Europa (impulsa el de Montjuïc). Els catalans som europeistes fins i tot en el més enllà. Ho deixa escrit. Això. És vital la vegetació dels cementiris. Res de plantes verinoses, espinoses. Tampoc fruiters, perquè ens menjaríem els morts. Per això hi ha xiprers i no pomeres, presseguers, cirerers… Estaríem endrapant la tieta, el padrí, el cosí… en format peça de fruita. Potser el que passa ara és això.
Antropofàgia. Canibalisme. Ens mengem. Som un cementiri fent una fartanera col·lectiva i socialitzada. Ens cal tornar a plantar, per renéixer, ressuscitar, xiprers. Míssils de continuïtat de futur. I, és clar, enterrar, que ja és l’hora, i la seva hora, els zombis.
