Xavi el Mag

Amb els escriptors que un ha llegit de molt jove mai es deixa de tenir, una relació ambivalent. Per un costat se’ls continua llegint com llavors, quan les seves paraules representaven la literatura, o el millor –i més sublim– que es pot escriure o expressar amb paraules. Per una altra banda, els nostres gustos han evolucionat, o s’han simplement afinat amb més lectures, i allò que consideràvem excel·lent potser ho llegim com a només epigonal, o cursi, o fins i tot com a petulant i ridícul. Però una part de nosaltres hi continua encara fascinada; tot text sempre queda impregnat de les impressions amb què va ser llegit per primer cop. Tot això tampoc ho hauríem de separar d’una certa gratitud; aquests autors ens van atraure cap als llibres, i ens van guiar dins de la biblioteca, explicant-nos quins altres autors –un cànon– els havien marcat; ens van descriure la seva manera de fer feina, els seus ritus i manies i aspiracions, i els rumbs que pot encara emprendre la tasca literària. I alhora és ben cert que a molts autors els acaba perjudicant tenir un perfil públic massa marcat; més que fer només literatura o ficció també fiquen el nas en l’articulisme de trinxera i deixen anar atzagaiades que ens els mostren com estúpidament antipàtics o masclistes, o oportunistes llagoters de qui mana, o nacionalment i ideològicament perillosos, cosa que ens pot acabar impedint que ens apropem als seus llibres amb l’entrega que ho fem quan l’autor ja és mort, o ens és llunyà i desconegut. En principi s’ha de provar de llegir qualsevol autor com si no en sabéssim res, i deixar que siguin els textos que ens persuadeixin de la seva qualitat i encert.

Javier Marías era d’aquests autors pels quals jo sentia un lligam fet per l’atracció que em seguien produint els seus llibres (quan l’encertava indubtablement), i la distància amb l’home que escrivia uns articles que havia acabat per ni llegir, papers plens de foscor, de ràbia i arbitrarietats, fins i tot poc elegants, sense gens d’ironia disparava grollerament contra tothom que no casés contra les seves dèries, fossin ideològiques o només obsessions tòpiques d’homenot fràgil que se sent desplaçat. Era una mena de prosista sublim que alhora fos un vell bibliotecari rondinaire, quan no deixava de ser un autor cèlebre i riquíssim –i generós amb els companys amb menys sort comercial, sembla–, aviciat per tot un grup mediàtic, algú que es queixa del món i de la vida quan ho té literalment tot –menys un premi Nobel que fa veure que desdenya. Presumia de treballar molt quan tanmateix el que el feia bo no era la polidesa de les seves frases –matusseres en comparació a un Eugenides, o a un Franzen– sinó tot el contrari: la poesia del rampell i l’humor a l’hora de retratar certs personatges masculins, l’apreciació del detall i la desimboltura ferotge –entre Cervantes i Bernhard–, amb què enllestia unes novel·les que en el fons no tenien ni cap ni peus. Des dels quaranta anys, escrivia tres novel·les per dècada; la primera de maduresa (Corazón tan blanco, 1992) i l’última (Tomas Nevinson, 2021), són, amb diferència, les millors.  

Melcior Comes és escriptor