Xarxes socials: les tiranies del segle XXI

"Tot està perdut quan el mateix home, o el mateix cos, ja sigui dels nobles o del poble, exerceix aquests tres poders: el de fer les lleis, el d’executar les resolucions públiques, i el de jutjar els crims o les diferències entre els particulars" 
Montesquieu, L’esperit de les lleis, Llibre XI 

Quan a l’inici del segle XXI vam començar a utilitzar massivament les diferents plataformes i xarxes socials que anaven apareixent i a registrar-nos-hi, la majoria dels usuaris desconeixíem (i potser encara desconeixem) la immensa capacitat de poder i control que anirien adquirint.  

Com ha dit alguna vegada el professor Manuel Castells, “les xarxes socials ocupen actualment el centre mediàtic, cultural i polític de les nostres societats”. Per poder-ho dimensionar, crec que és bo valorar-ne les xifres: actualment, les xarxes socials compten amb més de 4.600 milions d’usuaris al món i, en elles s’hi aboquen milions de bits de continguts. Per exemple, l’any 2021, a internet, i només en 1 minut, més de 200.000 persones van tuitejar a Twitter, es van pujar gairebé 700.000 stories a Instagram i es van crear més de 3 milions de snaps a Snapchat.

Amb l’acceptació dels seus termes i condicions, el poder que atorguem a les plataformes és tan gran que podem dir que és quasi absolut, ja que una mateixa entitat concentra els tres poders –legislatiu, executiu i judicial–, convertint-se, de facto, en les tiranies del nostre segle.  

Les xarxes socials compten amb el poder legislatiu, ja que elles mateixes regulen les seves pròpies normes de funcionament i decideixen què està prohibit i què no en el seu espai virtual. Normalment, ho fan a través de textos legals extensos i farragosos, que la majoria d’usuaris obviem (i optem per acceptar-los sense ni tan sols llegir-los!). Ho fan, a més, de forma arbitrària, perquè només hi regulen allò que les pròpies plataformes consideren i decideixen de forma unilateral, sense que puguem saber quin és el criteri o motiu que els empeny a prohibir o restringir determinades accions o conductes. De fet, si fem l’exercici de fer un salt enrere en el temps a través del servei d’hemeroteca digital ofert per la plataforma Archive.org, podem comprovar com, fa menys d’una dècada, les principals xarxes socials pràcticament no regulaven res. 

Pel que fa al poder judicial, les plataformes es vesteixen la toga per resoldre, també amb força opacitat, les qüestions o incidents que els sotmetem els usuaris en conflicte a través dels punts d’atenció a l’usuari, normalment coneguts com a Centres d’Ajuda o Help Centers.  

Les xarxes socials compten, també, amb el poder executiu, perquè gestionen i decideixen amb poca transparència sobre aquells aspectes que regeixen el seu funcionament. Recentment, ho hem pogut comprovar a Twitter amb el compte de Donald Trump, l’activació del qual ha quedat en mans del caprici del seu nou propietari, Elon Musk. També ho hem pogut comprovar des del nostre despatx, ja que més d’una vegada ens han acceptat una mateixa petició de retirada de continguts de clients malgrat haver-ho refusat primer, sense saber quin criteri ha alterat la seva decisió.  

Tot plegat és molt rellevant en un espai com el virtual, que, per la seva pròpia naturalesa, és transnacional i al qual als jutges i tribunals els costa arribar. Sovint la ingent quantitat de temps i diners que els usuaris han de destinar per poder sotmetre’ls els conflictes fa que no surti a compte i desisteixin de provar-ho. 

Si la separació de poders va ser recollida per la majoria dels estats durant el segle XIX per tal d’esdevenir societats democràtiques, d’alguna manera hauríem de mirar d’exigir el mateix a les plataformes que ens governen a internet. Segurament, aquest dèficit democràtic ha impulsat el naixement de tecnologies com el blockchain, que, per naturalesa, són descentralitzades i no depenen d’intermediaris.  

Malgrat que, com apuntava a l’inici, molts usuaris desconeixem l’enorme poder que han anat adquirint les xarxes socials, els governs sí que són conscients del seu poder d’influència. Per aquest motiu hi inverteixen força recursos, tant per controlar el que s’hi diu (com va reconèixer el mateix govern espanyol amb la crisi del covid-19, per lluitar contra la desinformació), com per incidir-hi, com va ser el cas dels processos electorals en què van resultar guanyadors Trump als Estats Units l’any  2016 i Bolsonaro al Brasil el 2018. I és que les xarxes socials, com sosté encertadament el mateix professor Castells, “no són l’àmbit de la llibertat, sinó l’espai de lluita per la llibertat”. 

Segons Genís Roca, anem cap a un entorn on s'imposaran les xarxes i converses tancades (tal com està succeint amb els serveis de missatgeria instantània). I, encara que els tipus de xarxes puguin anar mutant amb el pas del temps, el més rellevant que han aportat és “el factor social”, perquè han revolucionat la manera com la gent es relaciona i interactua, i aquí ja no hi ha marxa enrere. 

Les xarxes socials ens van permetre entrar de ple en l’era del web 2.0, és a dir, en l’internet de la interacció. Veurem com evolucionen en l’era del web 3.0 i amb la nova regulació de l’espai digital que s’està impulsant des de la Unió Europea, amb la Digital Services Act (DSA) i la Digital Markets Act (DMA), que fa pocs dies han entrat en vigor.