El que la vorera de la mar ens dona i el que ens pot llevar
El diagnòstic fa temps que està fet. Amb els canvis climàtics dels darrers anys i amb la realització d’estudis de cada pic més detallats i amb dades més exactes, ens ha quedat clar que, dels efectes de la crisi climàtica, un dels que més afectarà les Balears és la pujada del nivell de la mar, amb la consegüent desaparició d’una porció gens menyspreable de les nostres costes. N’hauríem d’agafar consciència i no prendre-ho com un futurible, una d’aquestes prediccions que poden passar o no passar. No és així, ja som en plena crisi climàtica, i dels seus efectes n’hi ha molts que els anam notant en els propis cossos i en el nostre voltant: l’augment de la temperatura, les sequeres cada cop més perllongades i els fenòmens extrems, però també la proliferació d’insectes i de malalties als arbres en són només alguns. Això, sense oblidar la pandèmia de la covid-19, també lligada al mateix problema, que ho és global.
El Govern balear sembla haver entès el problema que hi haurà amb la desaparició de 33 de les 163 platges analitzades en el projecte Costes pel canvi. Presentat fa tot just unes setmanes i havent posat nom a les platges que hauran desaparegut totalment a final de segle, però amb una desaparició ben notable cap al 2050, l’Executiu s’ha posat les piles i ja està planificant actuacions urgents per fer que els mals siguin més suportables i per no haver de lamentar mals majors. És el que s’ha de fer –actuar amb diligència i valentia– perquè les generacions ara encara joves no quedin sense platges. Per al dibuix que es fa de les nostres costes per al 2050, no cal dir que hi falta un temps molt curt.
El desenvolupament de la costa ha anat estretament lligat al turisme a les Balears. Sobretot pel turisme s’han urbanitzat algunes zones fins a l’extenuació, s’hi han fet ports, passejos i altres construccions a vorera de mar o dins la mar mateixa. Ara, en el moment que es posen gairebé tots els esforços en la reactivació de l’economia turística, està bé que hi hagi una feina paral·lela destinada a prioritzar la gestió d’aquest territori amenaçat. Una feina que passa per fer recular la primera línia de la costa més afectada, una feina que –com s’ha dit cada vegada que la mar s’ha enduit una construcció– passa més per desurbanitzar que no per reconstruir. Tot allò que la vorera de la mar ens ha donat i ens dona ens ho pot llevar. Hem de saber gestionar-ho amb prudència i valentia i, sobretot, hem de poder gestionar-ho, d’aquí que sigui tan important aconseguir que l’Estat ens cedeixi les competències en costes. Els interessos no poden estar confrontats.
