Jo volia confinar-me
El meu confinament va ser un cúmul de contrasentits. No vaig estar tancat ni un dia. Cada matí sortia de ca meva a l’alba per fer feina i tornava a temps d’abaixar les persianes i posar el disc de Dua Lipa a tot volum per no sentir els aplaudiments veïnals i estalviar-me el Resistiré del Duo Dinámico. Mentre molts lluitaven per adoptar amb urgència un ca que els servís de salconduit per sortir al carrer, jo caminava cada dia sis quilòmetres (anada i tornada) de camí a la feina. La mar de Can Pere Antoni, en calma; la mola del Palau de Congressos, inert al costat de l’edifici de Gesa –molt més guapo– i, per descomptat, més coherent amb l’estampa apocalíptica de la ciutat. I després, la Catedral. Imponent amb tota la muralla sense una ànima. Turística i local. Alimentava els ànecs del torrent del Portixol i els coloms del parc de la Mar, que s’arremolinaven al meu voltant com si fos Tippi Hedren de Hitchcock per després picar desesperades els grans.
Del supermercat tornava amb les bosses buides. Ni bròcoli deixaven aquells coloms humans, voraços i aclaparadors. Durant uns dies vaig creure que mai no tornaria a beure llet o fregir uns ous (del pollastre, ni en parlem) per culpa d’aquells imbècils insolidaris mereixedors de morir emmordassats amb una bola gegant de paper higiènic.
Vaig tenir la sort que la meva família no sucumbís al terror de les videotelefonades i que considerava el WhatsApp una manera vàlida de comunicació. Vaig perdre tantes hores en aquells zooms laborals que encara avui sent el nom de l’aplicació i els meus punys es tanquen en un acte reflex.
Del confinament no vàrem sortir millors, però ens vèiem més guapos perquè la mascareta ens va limitar el rostre als ulls, i la bellesa es juga en el triangle de nas, boca i mentó. Record preguntar-me per què dèiem quarantena a aquelles pròrrogues quinzenals quan ja anàvem pels 80 dies. Ens omplírem la boca de pandèmia i distància social; esperàvem que s’aplanàs la corba de contagi i, per pura economia del llenguatge, començàrem a dir covid al coronavirus inicial.
Vàrem creure que aquella experiència ens marcaria per a tota la vida i, a penes cinc anys després, s’ha convertit en un grapat d’anècdotes trivials. I és bo que així sigui. Jo acab sempre pensant en el major dels contrasentits. Anava a treballar caminant i fins i tot vaig fer esport a casa (en el meu descàrrec diré que no vaig cuinar mai pa) i, així i tot, del tancament no vaig sortir millor, però sí més gras. I sense haver vegetat en el sofà durant tres mesos. No hi havia res que desitjàs més en aquell moment. A part de prohibir, sota pena de presó, reproduir Resistiré.
