Villarejo i el cas de la rossa platí
Hi ha un tema de Sabina que romantitza tipus com Villarejo. Segurament el coneixen, es diu El caso de la rubia platino. La cançó té estrofes memorables: Yo era un huelebraguetas sin licencia / Quemado en la secreta por tenencia / Extorsión y líos de faldas / Estaba, como buen expolicía / A sueldo de un pez gordo, que sabía / Cubrirse las espaldas.
M'imagino José Manuel Villarejo escoltant el tema de Joaquín Sabina i imaginant-se a si mateix com un tipus dur que, en el fons, és enamoradís i un seductor: Cuando salió, por fin, del reservado / Sentí que las campanas del pasado / Repicaban a duelo / La última vez que oía esa melodía / Me recetaron tres años y un día / más IVA, en la Modelo.
Però els mafiosos que el cinema, la literatura i la música han romantitzat sense parar no existeixen a la realitat. Els mafiosos de debò són molt pitjors que Tony Soprano i que Vito Corleone, i Villarejo és molt pitjor que el personatge de la cançó de Sabina. ¿És Villarejo un huelebraguetas? Per descomptat, però no va estar mai "cremat a la secreta". Al contrari, era un dels comissaris amb més poder del Cos Nacional de Policia i, a més, es va fer milionari gràcies als seus “serveis” a l'Estat i a diverses grans empreses. Villarejo és exactament el contrari del que hauria de ser un bon policia. Tant de bo al cinema es romantitzessin més personatges com el policia Lester Freamon de la sèrie The wire. Però no, continua sent més freqüent romantitzar la claveguera.
El Villarejo real no sembla gaire romàntic; el que vaig tenir davant gràcies a Jordi Basté era un paio amb veu aiguardentosa que apareix en un dels seus propis àudios presumint d'haver rebentat a hòsties militants del FRAP (els poden escoltar a les peces de Patricia López a Crónica Libre) i que a mi m'afirmava categòricament que no havia torturat mai ningú.
Però Villarejo no és ni tan sols un Conesa o un Pacheco, especialistes a torturar gent d'esquerres. Villarejo ha treballat bàsicament per subministrar “informació” a periodistes sense escrúpols que van convertir les aigües fecals de l'Estat en el seu mitjà de vida.
¿Per què és important fer parlar Villarejo? ¿Que no menteix? ¿Té sentit el que digui Villarejo més enllà del que diuen altres o ell mateix en els seus àudios? No tinc una resposta a aquestes preguntes que em convenci del tot, però crec que Jordi Basté va aconseguir l'altre dia una cosa molt important: asseient-lo davant d'alguns dels que hem estat, d'una manera o una altra, víctimes de les clavegueres policials i periodístiques, Basté va aconseguir que en la veu de Villarejo hi puguem comprendre algunes claus del poder a Espanya.
Villarejo és avui una joguina trencada dels que sempre manen, però la seva existència biològica és la prova vivent (mai més ben dit) que el poder a Espanya, que va molt més enllà dels partits que governin a cada moment, està podrit. Villarejo és avui una veu que ens recorda que uns suposats demòcrates van practicar el terrorisme d'estat i la tortura, que ens informa que la corrupció està instal·lada en el periodisme fins a la nàusea. Villarejo és la prova vivent del que en realitat es va fer amb Ferreras, Inda o Terradillos, la prova de la guerra bruta contra els independentistes i contra Podem. L'existència de Villarejo (que sigui viu i parli) és la prova que ni hi ha ni hi va haver normalitat democràtica a Espanya.
¿Li engegaran un tret? ¿L'enverinaran? Qui sap, la feina dels assassins d'estat no és senzilla i menys en contextos de crisi d'estat. Però és evident que n'hi ha molts que el voldrien mort, de la mateixa manera que els mafiosos volen morts els xivatos.
Para no ser un cadáver, en el tranvía / Aparte de tener gramática parda / Hay que saber que, las faldas, son una lotería. A Villarejo li sobra gramàtica parda, però mentre la contingència i la loteria decideixen el seu destí, que parli, que no pari de parlar.
