Deixar les xarxes socials no em va suposar cap esforç, perquè m’avorreixen molt, moltíssim, una barbaritat. Em sentia ridícula llançant missatges aleatoris sobre qualsevol cosa, per poc important que sigui. Les polèmiques em feien sentir incòmoda, perquè moltes vegades ni tan sols sabia interpretar les respostes d’altres persones, si ho feien en un to agressiu o condescendent o normal...
No m’importaven gens les novetats dels altres: els viatges, els peuets a la platja, el menjar d’un restaurant amb estrella Michelin, l’exaltació de l’amistat, les fites aconseguides... Tot això em deixava indiferent a les xarxes. En canvi, quan parl cara a cara amb una altra persona, som una entusiasta de les bones notícies i ho pas malament amb les dolentes. M’agrada mirar als ulls, fer abraçades, riure, agafar l’altre del braç quan ric massa... Coses que no puc fer ni a X, ni a Instagram ni enlloc virtual.
Quant a la rapidesa a l’hora d’informar-me, ha arribat un punt que tampoc no m’importa. M’interessa molt més informar-me bé, pagar algunes subscripcions a mitjans que em fan reflexionar i fer una digestió acurada del que passa al món.
És un lloc comú dir que una de les coses positives de les xarxes socials és la possibilitat de contactar amb persones del nostre passat, de les quals no sabem res des de fa temps. Està bé, és cert. Però no estic disposada a pagar un preu tan car com el meu temps davant d’una pantalla. Sincerament, m’estim més anar a passejar amb els cans i que puguin fer ells una mica de vida social a qualsevol pipicà.
Hi ha persones que, quan saben que no tenc xarxes socials, em fregeixen a preguntes. És com si em pressionassin. El mateix em passa quan dic que no bec. De manera que no és complicat deduir que la gent amb certs vicis té un problema si els altres no en tenen. Jo no deman a ningú per què té xarxes, bàsicament, perquè no m’interessa gens ni mica saber-ho. Però, de vegades, és complicat trobar reciprocitat en la indiferència. Deixar en pau els altres no és cap garantia perquè et deixin en pau a tu.
Per això, una bona sortida és ser antipàtica i guanyar-me la fama de malsofrida, que lluesc orgullosa. Que els altres et vegin així és un dels mecanismes de protecció més eficaços que es poden tenir. A més, en el fons, jo sé que som un encant i que no necessit que ningú se n’adoni.
