Tornam a ser a l’estiu, a les portes de l’agost hi torna a ser EiMA. El festival d’arts escèniques que fa 10 anys que Maria Antònia Oliver i un meravellós equip de persones fan possible a Maria de la Salut. L’essència: cultura i ruralitat, tot posat en qüestió, observat, intervingut, engreixat des de la sinceritat, el compromís ferm, l’honestedat, la indagació col·lectiva, l’escolta, la radicalitat, la provocació i assumint el risc que tot això comporta en el món i els temps que vivim.
Una proposta que, si li deixes, et travessa i et qüestiona, t’incomoda si cal, i et transforma com transforma la mirada al territori des dels cossos que l’habitem, a vegades desconnectats, desubicats, sense tocar amb els peus a terra, sense assumir la materialitat, la terrenitat, sense assumir la nostra absoluta dependència.
Aquest dimecres a la nit, EiMA ens feia una proposta: un espai per a la conversa, una vetlada sense temps de rellotges, des de la senzillesa de compartir un espai al voltant d’una taula, que s’alimentava dels testimonis, les experiències, les inquietuds i les vivències de les persones que des de diferents racons i experiències –des de la pagesia, des de les arts, des del vincle amb la terra, des dels records, des dels anhels– varen ser convidats o es varen sentir cridats per la proposta: “Fer vida: conversa entre cossos que cultiven” va ser sobretot una vetlada compartida a la fresca. A Deulosal, allà on gairebé tot EiMA materialitza la seva proposta, any rere any. Un camp silenciós, quiet i formós que cada any ens hi acull, lluny de la voràgine de la Mallorca embogida de l’envestida turística. Un racó, un refugi, un record, una possibilitat. Lluny de romantitzacions, envestírem una conversa al voltant dels perquès essencials: què mou a continuar treballant la terra, i els cossos des de la terra, que és el que sosté quan el món del voltant sembla voler arrasar les poques vides que se li resisteixen, com es resisteix des dels espais i projectes petits, des de les vides particulars, des dels vincles comunitaris, des de la certesa que no es voldria viure d’una altra manera.
Una conversa, on partint d’històries compartides, coneixences i coincidències, sortiren els orígens de la vinculació al camp, a la terra, al territori, i una llarga conversa sobre allò que ens hi fa quedar i resistir, sobre el plaer, la coherència, el gust de mantenir-ho enmig de totes les dificultats, sobre la força que ens permet continuar, sobre com tires endavant malgrat els moments de desànim i les mil i una dificultats, sobre les ràbies contingudes i les expressades, les que ens mobilitzen i ens fan seguir, sobre la intel·ligència col·lectiva que respon a allò que la individualitat sola no pot enfrontar, sobre els valors, els lligams. Sobre el treball, l’esforç, el compromís i la fidelitat, sobretot a un mateix, que són el perquè de la teva determinació a continuar, a envestir, a no amollar. Sobre el gaudi i el sentit que això dona a la vida, tot i el no reconeixement i la desvaloració per part d’un món en el qual allò que és vertaderament essencial, allò que vertaderament ens alimenta, cos i ànima és relegat als marges. Sobre com des d’aquests marges és d’on surt tot el potencial per poder tornar a envestir.
I després de tot plegat, quina seria la qüestió? Retornar, reconduir, reconquerir, reproduir, reviscolar, resistir, reprendre, reintroduir, repensar, revertir, reviure, perviure... Sembrar, recollir, germinar, cultivar, arrelar, florir, empeltar… Segurament totes aquestes paraules, i més, podrien escriure el relat comú de la força de la connexió, de la identificació de nosaltres amb la terra que habitam i ens habita, la terra que ens sosté, el relat que explica el perquè més essencial, el que alimenta l’esperança, la possibilitat, el desig i la certesa de què encara no estam perduts del tot, malgrat la barbàrie que ens envolta.
Aquestes trobades efímeres, però lentes, són també una manera de ser, de fer comunitat, de reconèixer-nos i recordar-nos per què continuam. Són actes de resistència poètica i política, espais on la paraula torna a tenir pes, el temps es dilata i on la cultura deixa de ser espectacle per tornar-se arrel, connexió, necessitat vital. Potser és aquí on rau la força més revolucionària d’EiMA: en fer del gest artístic una eina de transformació, en proposar que l’art no només es miri, sinó que s’habiti, s’encarni en altres cossos, s’enfonsi dins la terra i broti en forma de vincle, de reflexió i de vida compartida. Així, EiMA no és només un festival: és una manera de mirar i d’estar en el món. I això, avui, és més necessari que mai.
