L’auge de l’anomenat true crime, o dels reportatges i pòdcasts que tracten de crims més o menys terribles, posa damunt de la taula tot un seguit de preguntes i de reptes, els quals fan de mal abordar des de la cultura de l’espectacle i de l’entreteniment inesgotable. Tots aquests crims –sovint sexuals, masclistes, morbosos sempre, sangonosos, serials– s’han convertit en una branca més de l’arbre narratiu, un gènere literari i cinematogràfic que no s’abeura, però, en la ficció. Si una història ens meravella i esparvera, encara pot fer-ho més quan sabem que ‘és veritat’, que allò que se’ns explica va passar de veres, i que els personatges que se’ns mostren morts van morir inapel·lablement, i que els culpables són persones de carn i ossos, etc. Encara fa més por, encara dona més corda a la fascinació morbosa.
Sovint hi ha un tema de classe: l’audiència de classe mitjana s’entreté amb els crims comesos per les classes populars, o amb les misèries assassines dels rics, demostrant que els diners no salven ningú de l’amenaça del psicòpata.
Més que l’atracció per uns crims i el morbo –cosa tan vella com la premsa del segle XIX, o ja al segle XX, amb El Caso com a paradigma de la premsa sensacionalista franquista– el que s’ha ‘inventat’ ara és una particular manera d’abordar el cas. El true crime és més un com que un què. És més una tècnica d’explicar històries criminals que no una fascinació pura pel mal i la sang aliena. El que s’ha posat de moda ara és una particular manera de passar de la història (real del crim) a la trama (espectacle serial i calculat) del seu relat adreçat a una audiència amb ganes de quedar enganxada amb els trucs d’una història que es trosseja, es desordena, se serveix del final cap enrere, i que va creant altes dosis de misteri i trencaclosques. No només s’esquartera una víctima sinó l’atenció de l’audiència.
Es veu que ara el govern espanyol, però, vol prohibir certa mena de true crime basat en crims masclistes. El relat de certes coses pot continuar fent mal a les víctimes, cosa que s’ha posat damunt de la taula arran del cas de la novel·la El odio, sobre l’assassinat d’un pare als seus fills, obra que, tot i estar ja impresa, no s’ha arribat a distribuir i posar a la venda davant de l’onada de crítiques morals –no literàries– que havia aixecat la imminent publicació. Abans pensàvem que es podia fer literatura amb qualsevol cosa, i es veu que no. Hi haurà matèries vetades per llei, cosa que em sembla inèdita en la història.
És ben cert que les paraules poden fer mal, o que explicar certes coses pot aprofundir encara més en les ferides que han hagut de suportar les víctimes. Però això ens semblava emparat per la llibertat d’expressió i informació. No oblidem, però, que també és un negoci, ja que d’aquí sorgeixen ‘continguts’ que generen amplis beneficis, que acostumen a anar mai, però, a la butxaca de les víctimes. Vetar per llei certa mena de continguts sobre crims que continuen fent mal a les víctimes em sembla inevitable, talment com reflexionar sobre un cert efecte imitació o normalització que pot tenir la contínua reiteració d’aquesta mena de notícies.
