Els viatges psiconàutics d’Escohotado a Eivissa

PalmaEl filòsof Antonio Escohotado és un psiconauta, un viatger de la ment, un explorador racional de la consciència estimulat per les drogues, marcat per l’experiència eivissenca. Escohotado arribà a Eivissa, “la pàtria adoptiva”, el 31 de desembre del 1970 amb el seu fill primogènit de vuit anys, atret per l’afany d’aventures i experimentació amb les drogues, la revolució sexual de l’amor lliure, la contracultura de la pau i la no-violència, la psiquedèlia musical (un terme més adequat que ‘psicodèlia’ que evita vincular la música amb la malaltia de la psicosi, i l’associa a la psique i el psiquisme), la simplicitat de la vida rural, el naturisme i la fraternitat de la vida comunitària. Del 1970 ençà, Escohotado formà part de la tribu dels peluts, dels hippiosos “contestataris morals i polítics”, dels fills de les flors que es quedaren a viure a l’Illa per gaudir de la llibertat individual que oferia aquell paradís psiquedèlic comunal i virginal.

Escohotado conta a Mi Ibiza privada (Planeta, 2019), com s’adapta a l’experiment comunal de germanor no sectària, sorgit espontàniament, sense premeditació, ni dogmes, ni lideratge ni messies, ni caure en dinàmiques d’enfrontament, cultivant l’autonomia i la llibertat incondicional per viure i deixar viure en contacte amb la naturalesa. També explica com contribuí a dinamitzar aquest esperit comunal amb la transformació d’una casa de foravila en un club nocturn de música i espectacle en directe, on aspirava al fet que tothom oblidàs les seves preocupacions i problemes quotidians i que, d’acord amb aquesta idea, Manuel Sáenz de Heredia, el seu soci li posà Amnèsia. La inversió en el lloguer i l’adaptació de la casa pagesa situada entre Eivissa i Sant Antoni va ser possible amb els diners d’una herència materna. Sigui com sigui, l’Amnèsia d’Escohotado no té res a veure amb la macrodiscoteca que actualment existeix.

La curiositat natural i el context animaren Escohotado a fer els seus propis viatges psiconàutics d’exploració del propi jo estimulats per diversos tipus de drogues. En els seus viatges interiors cercava arribar a diferents estats de consciència que li sobreestimulassin la percepció i intensificassin les experiències i sensacions.

Estats alterats de consciència

Escohotado aprèn a viatjar a través dels estats alterats de consciència, influït pels coneixements adquirits amb la lectura dels relats de Carlos Castaneda i la seva tesi sobre els efectes de substàncies com el peiot, el datura i els bolets psilocíbics, titulada Les ensenyances de don Joan (1968).

Per a Escohotado, les drogues són un “combustible espiritual”, un impuls a gaudir, explorar i saber, que mou la consciència envers l’autoconeixement, i que li permet el descobriment d’una realitat feta de somnis, amb l’entusiasme d’aconseguir que la idea de “fer l’amor i no la guerra” adquireixi plenament tot el seu sentit sexual i polític. Tenia la seva pròpia plantació de cànnabis, de la qual n’obtenia marihuana i haixix per a l’autoconsum.

En un dels seus viatges amb àcid lisèrgic (LSD) descriu les alteracions visuals que provoca, les visions i els canvis en les dimensions i l’aparença dels objectes percebuts, els pensaments i les ocurrències estranyes, i els canvis en la percepció de l’espai i el temps.

L’aventura eivissenca acabà abruptament l’any 1983, quan fou acusat i detingut per tràfic de drogues després de passar tres mesos de presó preventiva. El judici es va fer cinc anys després a Palma. L’Audiència el condemnà a dos anys i un dia per un delicte de tràfic de drogues en grau de temptativa, la qual cosa implicà que hauria de complir almanco un any de presó. Tot i mantenir la seva innocència, no recorregué contra la sentència i passà tot un any tancat a la presó de Conca, on demanà estar incomunicat per aprofitar el màxim temps per llegir, documentar-se i escriure una història sobre les drogues.

El compromís ètic amb la legalització de les drogues i el combat contra el prohibicionisme el du a compartir obertament les seves experiències autobiogràfiques. Així recorda en un text escrit el 1978 durant la seva estada eivissenca que els viatges i les excursions psíquiques amb les drogues no començaren a Eivissa, sinó a Madrid, cinc anys abans. Segons conta en aquest text publicat dins el volum col·lectiu Teoría(s) de Ibiza (Libros de la Gorgona, 1983), feu els seus primers viatges iniciàtics amb l’LSD a vetllades amb Carlos Moya, Eugenio Trías i Fernando Savater, a la seva casa madrilenya l’any 1965. També recorda que el seu interès per la farmacologia ve de quan tenia 14 anys, quan un neuròleg tractà d’induir-li un atac epilèptic amb una injecció de pentotal sòdic.

En aquest escrit transcriu alguns dels seus viatges que va alternant amb les idees del tractat de metafísica que escriu. Explica, per exemple, l’experiència de pensar que és mort i com sent que no perd el contacte amb el món i amb la capacitat de contemplar l’escena com si fos un subjecte que a la vegada és objecte d’observació. A un altre dels viatges manté un encontre amb una faraona que l’excita sexualment. Entre els efectes visuals, anota com les lletres d’un llibre obert es tomben i s’inverteixen mentre la casa del costat s’eleva capritxosament. També relata un dels viatges eivissencs des de Can Milà, el qual començà mastegant bolets al·lucinògens acompanyat de Pat, una al·lota canadenca, i que el du fins a una cala minúscula on el temps s’atura i es veu dins la pupil·la dilatada de Pat transformat en un esfinx, que a més assenyala amb el dit un anell en memòria de la mare. En el següent record, fuig corrent neguitós de la cala, després que Pat li mostri un tronc amb una imatge d’una creu. Té consciència de ser perseguit i només se sent segur a la platja del Figueral, envoltat de turistes i construccions. Uns dies abans d’aquest viatge psíquic havia perdut l’anell, però la bona fortuna va voler que uns dies després el recuperàs de mans d’una dona francesa que l’havia rebut del seu amant a la cala del somni.

Evolució dels somnis

En els seus viatges, Escohotado manté el judici i la capacitat contemplativa de no ser alterat i decidir l’evolució dels somnis. Compara la droga amb la llàntia d’Aladí, amb la màgia del geni capaç de fer complir qualsevol desig. Sent que quan viatja s’espia a si mateix i queda exposat a la seva mirada més profunda amb el risc de perdre la raó. A poc a poc aprèn a controlar els esclats de pànic i la por de perdre el judici i la memòria, i a mantenir-se serè i contemplatiu a cavall entre la consciència i la consciència ampliada.

Una de les lliçons apreses de l’experiència eivissenca amb les drogues és que “l’imaginari mai no s’apropa al que és real ni en audàcia, ni tampoc en inventiva”. També aprèn que les excursions psíquiques transcendeixen els límits rutinaris de la consciència, i ensenyen a sortir d’un mateix i superar el solipsisme. Viatjar és semblant a filosofar i pensar amb fluïdesa, adaptant-se al trànsit i l’esdevenir de la vida. Sap que els viatges farmacològics s’han de fer amb seny i seguretat, tenint coneixements de què es consumeix, i evitant aquelles substàncies molt tòxiques, com les plantes i els compostos d’escopolamina i atropina, que causen lesions irreversibles al sistema nerviós. Com a bon viatger se sent com a una libèl·lula que no beu, ni menja, ni dorm; es mou sense rumb i es reprodueix durant la seva metamorfosi alada. Sap que durant els viatges no pot mentir-se a si mateix, que les emocions i els sentiments es fan transparents a la vista. Reconeix que per viatjar segur ha de consumir fàrmacs visionaris, perquè són els que mai no esborren la consciència d’estar viatjant ni l’esperit crític, que li permeten lligar la consciència amb la raó i seguir el camí del coneixement i l’amor, i així no deixar de ser amic d’un mateix.